L'arbre de pisos

Dijous passat en una curta estada a Barcelona, vaig fer un breu encontre amb els meus fills: teràpia a l'època d'exàmens, tan cruel com una vaga de metges. El meu fill que farà 19 anys però que encara fa les preguntes, de manera directa i apassionada com quan en tenia 6, em va demanar clarament: "Explica'm això de la crisi econòmica; perquè és que ara hi ha crisi?" Val a dir que el que més li preocupa són els preus dels pisos tant de lloguer com comprats, perquè l'obsessiona - tot i que no ho expressa de forma diàfana i personal - que ho tendrà difícil, d'aquí a pocs anys, quan es vulgui establir pel seu compte. 

Algú pot interpretar que l'interès per aquesta cosa abstracta és una posició cromosoma Y - like. Certament la meva filla no em va fer la pregunta però em va informar que aquest estiu vol fer feina per guanyar doblers i poder guanyar un poc d'independència monetària, sense haver de mendicar als pares. Abstracció vs esperit pràctic. Pot ser no em va demanar que fes la inversió directament perquè sap que hi ha crisi i dedueix que afecta tothom per igual. Fals, perquè els que cobren dels fons públics la pateixen amb menys risc i intensitat, però sap també que les extravagants ocupacions de son pare l'han duit a l'atur en més d'una ocasió.

 

El meu fill no és prou atrevit, encara, per reconèixer que el seu pare no ho sap tot. Fins ara sempre m'en surt i em desassossega pensar que d'aquí poc descobrirà la veritat que tots coneixen. Tot i així vaig apuntar algunes explicacions no de tot fracassades, però no he pogut parar fins a  trobar una resposta millor a la que vaig improvisar per poder-li demostrar que les argumentacions més acurades s'han de cercar, contrastar i elaborar.

Pels que els hi passa el mateix o simplement volen començar a entendre la crisi, al blog Leopoldo Abadia, professor de IESE, hi ha un article que circula ja a tota la xarxa i en tots els blogs,  Crisi Ninja , per a mi, després de cercar i cercar, és el millor que he pellucat fins ara. Insuperable, clar, didàctic i entenedor. 

De l'arqueig del meu cap apunten, en pensar que avui és el Corpus,  petites peces de memòria, menuts, cèntims que van degotant i teixint un record. Calderilla provisional, que pot ser creixerà amb el temps i els estímuls adients.

-         Vestit de mariner, guants i calcetins blancs

-         Murta i carrers amb arena pels cavalls.

-         Drecera per l'Argenteria cap al carrer de la Cadena

-         Soldats de gala amb la baioneta calada

-         Domassos i banderes espanyoles als balcons

-         D. Pedro Barceló aclucant els ulls

-       Dijous

-         Pètals de roses damunt el palio

-         Lledània, conopeu, tintinacle

-         Senyoràvies, tietes i parents raros

-         Pange lingua i cantemos al amor de los amores

-         El batec greu de n'Eloy

-      Olor de colònies

-         Homos trajats i dones mudades

-         El gelat als Italianos de la Plaça Major

-         Les contrasenyes des de la processó

-         Tamborers de la sala

-      El tio Gaspar repartint puros

-         La marxa Reial

-         Mantecados i vi dolç

-         L'olor dels ferros del balcó

 

El descuit de mirar el diari en paper i la curiositat per conèixer quin serà el nom del nostre carrer, va convertir el meu cap de setmana passat en un migrat thriller per conèixer la decisió que havia pres l'Ajuntament.

Un subconscient de benevolència cap el Sergent Jaume Perelló, m'havia fet pensar, sense cap raó, més que la meva confusió, que aquest militar era anterior a la Guerra Civil i que per algun mèrit previ tenia un carrer a Son Serra. Va ser   Gabriel Bibiloni  qui des del seu instructiu blog m'aclaria la participació i mort en combat del nostre Sergent d'infanteria a la Guerra del 36 i que el nom es va instaurar l'any 42 a canvi de l'anterior carrer de los Huertos.

Un altre blog, el de Nanda Ramon, per cert el blog d'un polític que més m'agrada: és fresc, informatiu i gens pretenciós, em provocà dues confusions seguides en voler aclarir el substitut del Sergent. En un primer moment d'alegria vaig deduir que seria Marià Villangomez i amb l'eufòria era capaç de recitar tota la Cançó de Vesprada - no apresa al llibre sinó als recitals d'UC - fins els seus versos finals:

                                   Voler l'impossible ens cal,

                                   i no que mori el desig.

Però una revisió de la llista de Nanda Ramon, maltractada pels follets de la web, em va fer pensar, en una segona falta, que ens agraciaven amb el nom del Mariscal Gayman, un personatge del XIX,  fill Il·lustre de Palma, però del que he comprovat que ningú  dels que he interrogat, en absolut en sap res de res.

La meva incapacitat per demanar directament coses sobre carrers, va acabar dilluns amb la consulta del diari endarrerit. Si no m'he tornat errar, ens posaran una placa amb el nom de Miquel Angel Colomar, periodista, poeta i dibuixant, inquilí de Ca'n Mir els anys de la guerra, d'on sortien també versos de guerra:

                             ...Oh les veus de misteri de les dones irades! 

De Colomar pocs diuen que era crític de toros i que ho va ser molts anys després de la Guerra. Una curiosa fotografia, manllevada a  Tolo Payeras mostra a Colomar, a l'esquerra, acompanyat de dos joves toreros, Juanito Belmonte i José Ignacio Sanchez Mejias, fill el primer de Juan Belmonte,  i el segon d'Ignacio Sanchez Mejias, torero, escriptor i President del Betis, mort d'una cornada feia poc més d'un any i a qui Garcia Lorca, que no volgué veure la seva sang, va dedicar la famosa elegia: 

                      ¡ Eran las cinco en sombra de la tarde !                 

La fotografia pot ser de Maig del 36, quan els dos novillers varen actuar i triomfar plegats a Palma, al Coliseo Balear,  o podria ser del mateix 18 de Juliol de 1936, mentre esperaven la corrida de l'endemà, que va ser suspesa per causes prou conegudes. En dona fe aquest cartell de ma, que vaig trobar fa anys en el que a llapis el seu antic propietari havia anotat: "esta corrida no se efectuó por culpa del movimiento que estalló este mismo dia. El movimiento fue fascista".

 

Divendres coincidirem a un mateix sopar, a casa d'un amfitrió amic comú, quatre comensals que teníem - havíem tengut, òbviament - senyoràvia i en parlàvem com la cosa més natural del mon. Supòs que ara mateix no deu existir cap senyoràvia, ni cap senyoravi, perquè en el meu temps eren ja rara avis i conservades només en els nuclis més tradicionals de ciutat. Dues condicions: tradicionals i de ciutat. Les senyoràvies no eren exclusives de les cases butifarres, ni de les immensament riques. Hi havia senyoràvies butifarres, senyoràvies xuetes o senyoràvies de qualsevol família burgesa o de classe mitja de Ciutat. Pròpies d'un acomodament mínim eren, això sí, un producte exclusiu de Palma, ni pretensiós ni exhibicionista, una fórmula adaptada amb naturalitat al formalisme rigorós i reverent que afectava a qualsevol classe social tengues padrines, àvies o senyoràvies. Una mena d'epítet social confegit a l'antic àvia que havia imperat arreu fins l'aparició dels padrins i padrines.

La coincidència m'ha fet recuperar aquesta fotografia d'una senyoràvia de senyoràvies. Presideix endolada una senyoràvia envoltada de catorze nets i netes, distribuïts per gèneres fent una composició equilibrada i formal. Fins i tot la jugueta caiguda  a baix a la dreta, pareix posada expressament per garantir l'organització acadèmica del conjunt i compensar el bassiot de l'esquerra.

Tot un estol de jovenetes, nins i nines d'uniformitat estiuenca que serien amb el temps aquests senyoravis i senyoràvies que alguns encara hem conegut.

Una fotografia datable cap el 1898  en la que la meva senyoràvia, Aina Quintana, és la més gran de les netes i nets. 

La senyoràvia, viuda des de l'Any del Grip, només es permetia els piquets blancs a l'estiu en el fons negre del dol permanent del seu vestuari. La senyoràvia exercia un natural matriarcat, amb la naturalitat de qui ha lluitat tota una vida per no claudicar cap dels inamovibles principis socials i religiosos. Dominant i entranyable, implacable amb la desviació de la norma, però pacient amb les rutines de cada dia, la convivència generacional de cada estiu, era un incís retrospectiu en les nostres vides, un forat a un passat molt llunyà del que podíem retenir expressions i històries. 

La senyoràvia va fracassar en la imposició d'unes regles d'urbanisme a la taula que mai he estat capaç de respectar, però a força de repetir-la cada nit, m'ha quedat gravada la completa lletania en llatí, amb les particulars os obertes dels plurals llatins - els apostolòrum, pecatòrum... - que tenien tota la gràcia del mallorquí, d'un mallorquí misteriós i incomprensible, i a les que no quedava més remei que respondre l'ora pro nobis de rigor.