Blog de Pep Pomar
passatger | 29 Octubre, 2006 13:23
Escriure avui de Carlos Cristos te poc mèrit, ara que s’ha fet públic el reconeixement al film Las alas de la vida, del valencià Toni Canet, del que n’és el protagonista. Ho dic perquè sense el premi obtingut a la Seminci de Valladolid pel documental, sense el propi documental que expressa la seva mirada des de la malaltia degenerativa que pateix i sense aquesta ditxosa atrofia que se’l menja, la peculiar personalitat de Carlos Cristos és digna per si mateixa de consideració, respecte i admiració.
L’èxit del que ha estat el seu projecte obsessiu de quatre anys, dut endavant en condicions de cada vegada més fràgils, s’explica i era augurable coneixent la seva caparrudesa, la seva capacitat de feina, i la seva honestedat, dins una personalitat compromesa i obsessiva, expressada sempre amb una naturalitat sense complexes ni doble llenguatge, que desarma qualsevol.
El Carlos Cristos, que ara fa poc més d’un any que no veig, però que contesta els correus, envia informacions científiques i de denuncia i s’entesta en programar noves “convocatòries” d’amics a pesar de l’esforç que li suposa, ha canviat molt poc la seva manera de ser, a pesar del deteriorament físic que li dificulta de forma important la mobilitat, el treball amb l’ordinador i sobretot la socialització.
Metge de Família humà i humanista, polifacètic, músic, informàtic i esportista, la descripció de Carlos Cristos només es pot fer analitzant el resultat de passar pel turmix les miques que componen una personalitat molt particular amb trets contradictoris de savi despistat, contestatari, rigorós, lleial, crític i autocrític, exigent, amic, compassiu, filantròpic, reivindicatiu... Un home del futur amb valors permanents, que afirma, en una recent entrevista, que ha trobat en perdonar una de les més grans compensacions.
passatger | 25 Octubre, 2006 17:48
L’amic Jordi Bayona m’haurà de disculpar pel titular tremendista i per l’ús que en faig del seu nom – recordman del blog- per comentar el seu article, “¿ Se vive bien en Mallorca ?” llegit ahir a darrera hora fent la fugaç i cada cop menys freqüent lectura vespertina de la premsa illenca.
No pretenc escarnir Bayona, però jo em bloqueig cada vegada que un mallorquí se’m queixa i em fa una diatriba de lo malament que es viu a Mallorca. Si és el taxista que em recull a l’Aeroport els divendres – si no vaig carregat l’evit agafant l’autobús – call i em faig l’adormit; si és un desconegut li dic que te raó per esquivar la conversa; però als amics no els hi consent, els hi replic, i per això ara ja eludeixen repetir-me el rosari llastimós dels pobres mallorquins.
A Mallorca es viu bé, (“unos viven bien y otros viven mal”, com em va dir un taxista a Santiago de Compostela quan vaig fer-li la mateixa pregunta que es fa l’article), la qual cosa no desmenteix la majoria de dades que l’article exposa i que ratifiquen que hi ha molt per millorar, com assenyala Bayona. Però pens que l’anormalitat en la forma com s’expressa la queixa que amaga la pròpia pregunta, requereix de traducció simultània (mallorquí – el que sigui) i vol dir en general: el malgovern que patim em provoca ràbia i malestar, vull protestar contra algunes de les decisions que pren el govern, m’agradava més com estaven les coses abans, o vull un canvi a l’Ajunatment i al Govern. Així de complicada és la nostra variant
El lament mallorquí (un xic conservador, disculpeu) ha arribat a ser argument reiterat per polítics d’esquerra que pensen que el catastrofisme respecte de Palma o de Mallorca despertarà als electors i forçaran un canvi de governants. El mètode no ha demostrat de moment cap aficàcia i a mi em recorda allò de :"així no el vendràs mai a l'ase". El curiós procediment el veig inimaginable a altres indrets: algú ha sentit a Carod, a Montilla o a Mas usar la mateixa tàctica a Catalunya ? Per això mateix em varen sorprendre gratament les paraules d’Aina Calvo que vaig comentar fa poc al blog: “Tenemos una ciudad estupenda y vamos a trabajar para convertirla en una ciudad más justa”
A proposit d’un cas i com a comentari al marge. Visc a Barcelona entre setmana, guany un poc més que a Mallorca però consumesc el triple en transport, en menjar fora de casa i en despeses de pis, que quan vivia a Palma. Habit un piset de fradí pel que pag 800 euros al mes; fa poc un agent inmobiliari em va dir que pel meu pis cèntric de Palma amb quatre dormitoris no me’n donarien més de 650 euros al mes si el vull llogar. A Ciutat vaig anar onze anys a fer feina a peu i ara he de patir una insuportable tortura diària al transport públic de Barcelona, sense sortir de la ciutat...
Quan algún amic o convidat a l’Illa em diu: “que bien se vive en Mallorca” sempre li contest “ no te’n pots fer una idea”
Amb posterioritat ha sortit al blog http://bayona.balearweb.net/post/555/23719
passatger | 23 Octubre, 2006 21:38
A mitjans mes de Setembre, recercant un fons epistolar a la Biblioteca de Catalunya vaig topar amb un poema de Ramon Picó i Campamar que no coneixia i que tant pel seu títol com pel seu contingut em va sorprendre. Després de consultar diversos experts se’m va confirmar que la composició escrita el 1867 i titulada “L’adéu del Jueu”, no ha estat mai publicada ni se’n coneixien de moments referències sobre la seva existència.
Ramon Picó i Campamar (Pollença 1848- Barcelona 1916), malgrat els excel·lents treballs publicats per Margalida Tomàs i per Pere Farrés, i el gran interès de la seva activitat no sols com autor teatral, com a poeta i com a recercador de tradicions populars, sinnó també com a activista, és un desconegut a Mallorca i fins i tot un eclipsat a Pollença, per altres glòries locals. Home del seu temps, lliberal, romàntic, protagonista de la Renaixença, i compromès amb la recuperació de la llengua i en la lluita per la igualtat, va viure la major part de la seva vida a Barcelona on va acabar sent secretari particular del Comte Güell
“L’adéu del Jueu” recorre en forma emotivament dramàtica els sentiments d’un jove jueu obligat a fugir de l’Illa, de la terra dels seus avantpassats, perseguit per la Inquisició. El mateix Picó deixava Mallorca definitivament el 1872 després d’haver denunciat públicament en un discurs electoral promogut pel Partit Radical a Pollença, la persecució patida pels descendents dels jueus i els actes que el 1823 havien acabat amb aldarulls i robatoris contra els marxandos del carrer. L' exasperació de realistes, frares i carlins va ser de tal violència que Picó necessità protecció per evitar que fos apallissat sense pietat.
El poema redescobert confirma la insistència de Picó – del que ja es coneixia el poema “La filla de l’argenter”- en botar-se la restricció que els propis poetes xuetes de la Renaixènça s’imposen de no tractar el tema que els preocupa i els margina. Així, Picó esdevé, juntament amb el Canonge Tarongí, l’única veu que és capaç de denunciar la doble moral de l’església i la crueltat social d’una comunitat que conviu i manté les aparences amb una classe a la que segrega amb obstinació
passatger | 14 Octubre, 2006 02:25
Fa dos dies que din de cuy. Ahir un de sencer a la planxa i avui amb faves, choclo i arròs. El cuy és el conill de rata o hamster, que s'està convertint en el principal aport de proteina animal pels habitants de les zones més pobres dels Andes peruans.
Ranracancha és a més de 3700 metres d'altura i te una escola de primària amb 400 alumnes, que viuen en cases miserables fetes d'adobe i a les que el projecte dona suport per fer "cocinas mejoradas ", un espai diferent pels cuys i les persones i "letrinas aboneras".
Fa poc que tenen electricitat, però a les comunitats més allunyades i pobres: Cura Rumi (res a veure amb la Rumi de per aquí; rumi és roca en quetxua i el nom ve d'una pedra que pareix un capellà) o El Salvador, no tots tenen aigüa i no hi ha clavagueram de cap mena.
Pobresa extrema, brutor i misèria, suportars amb una sorprenent dignitat i hospitalitar
passatger | 12 Octubre, 2006 02:49
Fa son i l'avió d'Andahuaylas surt a les 6 del dematí. Per fi he fet el primer pisco sour (for you baby !).
Al despatx del Ministre hi ha una reproducció d'un retrat d'Hipolito Unanue.
Per Benavides els micros segueixen fent carreres. A la televisió Alan Garcia diu que ha convençut Bush pel TLC.
Xile guanya per un gol a la selecció de Perú.
Els "rebrots" surten de passada a les converses
« | Octubre 2006 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |