L'arbre de pisos

Avui m'ha arribat la contestació als correus enviats ahir a alguns amics xilens. Un diu així 

Estimado Josep:

Una gran alegría me has dado hoy al leer tus hermosas palabras.Me preocupa que ha hecho el infierno para merecer tanto mal con esta nueva visita del Dictador, quien ha llegado allì para quedarse por los siglos de los siglos.  Un gran abrazo y mis sentimientos de amistad hacia tí y los demás colegas de CHC, a quienes recuerdo siempre con mucho agrado.Ojalà que pase en Chile lo que sucedió después de la muerte de Franco en tu país.

Abrazos

Héctor 

Agost de 1998. Un diumenge tapat i fred, arribava a Santiago per primera vegada a les vuit  del matí. Vaig demanar al taxista que em dugués al Palacio de la Moneda. La ciutat era deserta encara. L'edifici de govern, decepcionant  per les seves dimensions, que un imagina més colossals,  impressionava aquell diumenge per la seva grisor, les seves reixes, les portes tancades, que s'obrien per deixar pas a algún vehicle militar i per l'actitud poc sociable dels carrabiners que hi feien guàrdia. Mirant al cel tapat vaig imaginar els avions que l'havien bombardejat quinze anys abans. Santiago ensangrentada. Poc a poc la ciutat e desxondia.

Xile era, malgrat el govern de la Concertación de Frei, un país vigilat, una societat fraccionada, encara esparverada per l'ombra del que els diaris anomenaven com el General ( r) o el Senador Vitalicio. A la plaça principal de Calama, sota els pebreboners, un monolit amb la llista d'assassinats per la Caravana de la Muerte, passava quasi desapercebuda, però passar per davant l'antic quarter, on eren torturats abans de morir, una zona desèrtica, fosca i sempre ventosa de la capital del desert d'Atacama, feia feredat. 

El segón viatge a Xile, l'Octubre del mateix any, coincidia, quasi dia per dia, amb la retenció de Pinochet a Londres. Sorprenentment, la gent s'amollava a discutir de política i l'escissió entre momios i demòcrates era més evident. L'envestida antiespanyola dels primers, ens feia sentir poc segurs i el govern proclamava el subterfugi de la dignitat nacional, per evitar que el dictador fos extradit a Espanya. Uns confiaven en Garzón; altres en Blair i Aznar 

El darrer vespre abans de tornar, a Pio Nono, prop del Bar Venecia, la música de Victor Jara, que sortia d'un baret ens va emocionar i hi varem entrar a prendre el darrer pisco sour. Començava la tardor pel general ( r) i calia celebrar-ho a Xile, el país amb més futur democràtic d'America Llatina, que ara espera que "pase en Chile lo que sucedió después de la muerte de Franco en tu país". 

La relació amb Ulbricht - en John, sense més afegits, de la nostra infància - més enllà de l'aspecte comercial, s'incrementava per una relació personal molt antiga, iniciada els primers seixanta, quan mon pare li va comprar la petita casa que li havia servit d'estudi en els seus primers anys d'estada a Galilea. Una fotografia d'aquell temps,  expressa el contrast de l'estranger, la seva alçada, la seva seguretat, davant la caseta, al costat de mumare i els meus germans i, més enfora, jo mateix, enfadat perquè no em deixaven fer la foto.

Home tranquil, però persistent, de caràcter més mallorquí que americà, fidel com a parroquià de la nostra botiga familiar, adaptat a la simbiosi client- amic, que un temps definia les relacions entre botiguer i comprador habitual. Afable, discret, coneixíem els seus èxits,  les seves inquietuds i alguns dels seus problemes i preocupacions. A ca'n Pomar Flores va insistir que li presentassim Joan Miró qui, a pesar de la resistència inicial, el va tractar amb simpatia i respecte.

M'agrada més l'Ulbricht retratista, amb obres molt notables, que el paisatgista. Molt personal en ambdues modalitats, potser la darrera, de gran èxit comercial els anys setanta i vuitanta, va quedar massa detinguda per l'exigència dels galerístes i per la necessitat de respondre al públic. Una època en la que exercia de cosí gran de la plètora d'artístes joves que començaven a florir per tot Mallorca i enmig dels quals Ulbricht, ja madur, aportava ofici i segura serenitat estètica.

Ulbricht i Angela von Neuman, una parella de pintors enamorats de Mallorca. Dos artistes constants i lleials. L'any que ve, i tots els anys,  a principis de Maig, quan les roselles siguin la catifa dels camps mallorquins, pensarem que és un llenç que Ulbricht ens ha deixat.

Al govern d'en Montilla hi ha tres consellers que són metges. Al d'en Maragall n'hi arribaren a passar cinc. La variable numero de metges a un govern no te cap significació ni una. Un govern amb més metges no te més bona salut. Un govern sense cap metge, pot ser bo, dolent o ni fu ni fa, però a Catalunya hi ha tradició de metges polítics. Ho era en Pujol, i ho és en Clos, que tenia a l'Ajuntament de Barcelona, altres tres regidors dels seus  i el propi cap de l'oposició, en Trias, que eren també facultatius,

A Balears, en canvi, si no vaig errat, no ha passat cap metge pel govern d'ençà que Soler va  "cedir" el "mando" a Matas i Bartomeu Cabrer, que no era ni mica solerista, va deixar la Conselleria de Sanitat en favor de Francesc Fiol. D'això ha fet ja deu anys. Al governs d'Espanya, ha estat encara més minsa la presència de ministres metges. Anna Pastor, que després de fer-ho bé a Sanitat, s'encaparrota en fer un paper ben esqueixat, com a mamporrera. I punt, també si no vaig errat de comptes.

No vol dir res que hi hagi metges. Dir que és significatiu fora una estupidesa.  No te cap importància, i jo m'hi fix per deformació. No és una qüestió corporativa; és curiositat. Però en canvi, si que hi ha una pràctica o una "cultura" que explica perquè uns  territoris es nodreixen quasi exclusivament de missers i algun economista per els seus càrrecs més alts, i altres atreuen per la política una major diversitat professional. A Catalunya, que representa aquesta darrera posició hi ha hagut moments en les que als aspirants a President de la Generalitat eren dos metges, un geòleg, un químic i un empresari. Es la tradició civil, davant la tradició funcionarial; la carrera lliberal o el negoci, davant la carrera administrativa, que pot culminar en alt càrrec;  el risc professional davant les oposicions; l'endogàmia dels alts càrrecs davant la diversitat

No vol dir res, però a mi em dona certa tranquil·litat un govern amb dos enginyers industrials, una biòloga, un periodista, tres metges, un filòleg, encara que sigui en Carod, un informàtic, dos historiadors, un President que no va poder anar a la Universitat... i un parell d'economistes. Em fa menys tuf de burocràcia