Blog de Pep Pomar
passatger | 15 Gener, 2007 14:33
No he volgut deixar Mèxic aquesta vegada, sense tastar els nopales. El nopal és una fulla de figuera de moro tendre que a Mèxic es cuina i es menja de moltes maneres. Hi ha qui ha provat de cuinar-ho a Mallorca i pareix que ha estat un èxit: http://lorucdeformentor.blogspot.com/2005_07_01_lorucdeformentor_archive.html . Quina llàstima que els nostres avantpassats no ho coneguessin per poder mitigar els anys de sa fam i haver de partir cap a Mèxic o altres països a menjar nopales!.
Per espassar-me el cansament de la vista a les piràmides de Teotihuacan, i com a regal solitari de darrer dia a Mèxic, he cercat un bon restaurant – consell dels amics Carmen i Julio - i he menjat nopales de primer, una ensalada de nopal tallat petitó amb formatge tendre per damunt i nopal de segon, una carn “sobre un lecho de nopal”, es a dir una fulla sencera de figuera de moro cuita, i el bistec damunt. No he resistit la temptació de fer-ne una foto amb el mòbil.
El dinar d’ahir, en canvi, va ser en excel·lent companyia al Restaurant Pujol (res a veure amb cuina catalana o mallorquina). Vaig compartir taula i conversa amb Isabel Turrent, l’autora de “La Aguja de Luz”, el llibre que vaig llegir per Nadal i que havia comentat en un post anterior. Isabel Turrent em va recollir a la porta del Museo de Antropologia: ràpidament ens varem reconèixer i varem iniciar una conversa de quasi tres hores.
Turrent és una dona intel·ligent, reconeguda a Mèxic, per la seva activitat com a professora experta en política internacional i com a col·laboradora del diari Reforma i la revista Letras Libres, activitats en les que coincideix amb Enrique Krauze, el seu marit. Turrent és valenta i no fuig de la polèmica com a demostrat, criticant les recents actituds de AMLO. Fins hi tot el perredista amb qui vaig sopar el dia anterior li tenia un respecte notable.
Isabel Turrent s’ha passat mitja vida perseguint el rastre de la seva àvia Isabel Picó Miró, i intentant recuperar la mèmòria de la Mallorca que havien deixat els seus pares. Isabel Picó va néixer a Buenos Aires, va passar per Xile i va morir poc abans del naixement d’Isabel Turrent, la seva neta.
Aquesta obsessió, que ha acabat en novel·la, la va dur per dues vegades a Mallorca, devers l'any 1999, amb un escorcoll quasi totalment infructuós, per aclarir alguna cosa dels xuetes i dels seus
avantpassats. Turrent es passava els dies a l'hotel de Palma, telefonant a tots els Picós i Mirós que trobava al llistí telefònic, i sempre, educadament, amb evasives, li deien que no en sabien res de res ni d'una cosa ni de l'altre. Entrava a les Joieries, als comerços del Call Menor i demanava a cambrers i altres persones, però ningú li aclaria les seves incògnites. Només, com a botí, alguna cita discreta, amb una persona coneguda, que va ser molt amable amb ella i que ara s’ha guanyat un llibre amb dedicatòria. L'única solució va ser devorar tot el que trobava, de l'extensa bibliografia sobre els descendents dels jueus conversos, fos en català, en castellà o en anglès i aprofitar les orientacions d'un rabí mallorquí que viu a Israel. El resultat és, de moment, una bona novel·la hsitòrica i un grapat d'amics que l'esperaran quan torni a Mallorca, i l'ajudaran a retrobar els rastre d'aquesta àvia misteriosa
(Ciudad de México 14 de Gener)
passatger | 13 Gener, 2007 02:38
Es quincena!, pareix un crit de guerra, però és el que explica que cada dos divendres resulti impossible avançar per Insurgentes, pel Paseo de la Reforma, per l’Avinguda de Chapultepec o per qualsevol via principal del DF, ja de per si saturades els altres dies. El tràfic de cotxes no avança i de res serveix la megafonia de la policia que repeteix la consigna de “orillense a la orilla”. Els venedors ambulants entretenen els conductors, mentre el divendres s’acaba.
A mi poc m’importa, “se me acabó el veinte”, he acabat les feines i així aprofit per mirar els edificis, descobrir monuments i observar la gent . Els taxistes mexicans son lacònics, muts alguns, i això facilita el trànsit tranquil d’una part a l’altre de la ciutat sense necessitat d’haver de saber l’alineació del Barça, com passa a la majoria de països llatins o sense haver d'escoltar un discurs polític com passa a Espanya.
L’explicació d'aquesta sobreinvasió, és que els mexicans cobren cada quinze dies i quan es quincena és el moment d’omplir el depòsit del carro o la camioneta, d’assaltar comerços i grans magatzems i de sortir a dinar als restaurants, encara que siguin les sis de l'horabaixa. Aquí no hi ha horaris.
La Ciudad de Mèxico engana. Un monstre des de l’aire, una conurbació de més de vint milions d’ànimes i un entramat complicat, amb viaductes i avingudes. Però no és inhòspita com podria semblar. Els carrers secundaris son tranquils, deixats, les cases son baixes, les voravies bonyarrudes i la majoria conserven una vegetació d’arbres i arbusts generosos que els dona ombra i pau. Arquitectònicament els restes del porfiriato i els edificis i casetes decó li donen un sabor decadent i romàntic, que no vol dir mort ni trist. La gent ho omple tot i li dona vida a totes hores.
La Condesa, una colònia cèntrica d'edificis vells, permanentment reconvertits, n'és dels millors exemples, d’aquesta ciutat increïblement apacible i diversa, amb carrers que tenen passejos centrals, arbres, petits parcs botànics, llibreries i restaurats, olor de menjars coents, d'enchiladas, i un aroma de ciutat provinciana que va ser quelcom més, molt més que això. Está padre com diuen per aquesta part del mon
passatger | 04 Gener, 2007 23:00
Aquests curts dies de vacances he llegit d’una tirada la novel·la d’Isabel Turrent “La Aguja de Luz”, que em varen dur de Mèxic tres dies abans de Nadal. El llibre, la primera obra de ficció de l’autora, és una novel·la històrica, l’acció de la qual transcorre a la Mallorca de mitjans dels segle XIX i aborda de ple el singular cas dels descendents dels jueus conversos, els xuetes mallorquins.
He de confessar que quan vaig saber de l’existència del llibre, que s’ha publicat enguany per Planeta-Mèxic, vaig imaginar un nou recull superficial de tòpics i estereotips, de qualcú que havia sentit campanes o coverbos trivials sobre la qüestió. Un efecte col·lateral més – vaig pensar - de la “sortida de l’armari” i de la proliferació de reportatges i publicacions que es circumscriuen a reiterar una mescladissa interessada d’història de guia turística, amb la imaginació novel·lada de l’autor, que probablement ha passat les vacances d’estiu a la nostra Illa.
El descobriment per Internet de la reproducció de la portada del llibre, una postal del Mirador de Ses Ànimes, a la que es superposa una pagesa amb rebosillo, em corroborava els mals auguris que, per sort, no vàren vèncer la meva curiositat.
I és que certament, malgrat la distància de l’escriptora, i malgrat la portada, - que es justifica perquè l'acció transcorre, en part, a Ca'n Nuvols, una possessió d'Estellencs - La aguja de luz, és un bona obra, que pot passar ben bé el sedàs de la seva lectura des de Mallorca. Una lectura de microscopi, primmirada, hi pot trobar petits detalls dissonants, però en general es tracta d’un relat on hi ha poca ficció i en el que es pot reconèixer molt de treball d’estudi i documentació, que ha permés a l'autora arribar no sols a un coneixement detallat de la nostra història, si no fins i tot adquirir-ne una notable capacitat d’interpretació.
Sens dubte la formació acadèmica d’Isabel Turrent, experta en història i relacions internacionals i la seva vinculació al periodisme mexicà – és editorialista del diari Reforma – han estat un important suport per fer una rigorosa tria bibliogràfica, per ordenar i contextualitzar els esdeveniments i per mantenir correspondències i complicitat amb informadors claus. Però cal pensar que ha estat, sobretot, la curiositat i el misteri que acompanyaven la figura de la seva àvia, Isabel Picó Miró, - l’ombra amagada de les cosines protagonistes - l’impuls íntim principal per emprendre aquest treball d’anys d’estudi, de lent coneixement i de lligar caps. Turrent escriu des del rigor i d’es de la passió d’algú que s’estima el que descriu. El resultat final que ho obté, un bon llibre, ho paga.
Els personatges de ficció que Turrent crea, rapinyen trets reals del que eren les famílies xuetes que reprenien posició social després de ser perseguits per la Inquisició. Gràcies al comerç marítim, als contactes amb l'estranger i a l'aprofitament dels corrents lliberals alternants, començava una lenta represa econòmica. Absolutament reals son alguns personatges com Joaquim Fiol o alguns dels polítics i governants de Palma i cert és el coneixement de la premsa local, i dels grans personatges de “l’intel·lectualitat” mallorquina – Quadrado, Marian Aguiló, Tomàs Aguiló – que la mexicana reconeix i discerneix millor que la majoria del mallorquins. Només l'assessor de català l'ha fet llenegar lleugerament en algunes frases traduides en les que usa, desencertadament, l'article salat o alguna expressió molt mallorquina.
Poc importa que alguns dels diàlegs siguin improbables, per la seva claredat, recurs literari preferit de Turrent, juntament amb la descoberta iniciàtica de la història que fa Ines Miró, la protagonista, en un estil que recorda clarament “El Mundo de Sofia” de Jostein Gaarder: lectures a la biblioteca del vell Francesc que ha programat el seu procés de coneixement i llargs diàlegs amb ell i altres familiars per contrastar i constatar el que diuen els llibres. D'aquesta manera alterna transcripcions literals amb acotacions de Francesc que reinterpreta tota la història dels jueus. L’autora força també, crec que innecessariament, el criptojudaisme o la conversió de Miquel, el personatge més impetuós compromès i progressista de la narració. Però Turrent cedeix tant poc a la temptació per l'estridència sensacionalisme - és clara, però respectuosa i elegant - com a la esquematització de la complexe societat mallorquina que demostra haver estudiat.
La novel·la d’Isabel Turrent de quasi cinc centes pàgines, va in crescendo a mesura que l’enfrontament comercial entre la família Miró, propietària de “La Naviera” i els Villalba i els Ferrer, explotadors de La Mercantil puja de to en un ambient de crispació política i d’enamoraments de les dues cosines que son amigues i confidents.
Sense ser una novel·la femenina, les dones, unes dones intel·ligents, curioses i femenines, son precisament les grans protagonistes de “La Aguja de Luz”, i les que determinen el destí i el rumb de la família. Unes dones que frueixen de la vida, més del que ho devien fer en realitat les dones del XIX mallorquí, que no amaguen els seus sentiments i que cavalquen, que brincan, regalan, platican y jalan.... en un clima on la descripció de les olors, dels ingredients dels menjars, de la seva preparació, dels seus sabors, ens aporta la sensualitat que sens dubte és capaç d’unir fins i tot la cultura mexicana amb la Mediterrània. Com també unir Mallorca i les Amèriques amb bona literatura.
Una breu transcripció pot donar una idea de com Turrent capta la realitat vuitcentista de Mallorca, de forma sorprenentment encertada:
Los Miró habían tratado de encontrar, en más de una ocasión, la clave de los extraños acomodos políticos del grupo. Aunque los catorce apellidos figuraban entre algunos miembros destacados de las agrupaciones liberales, se trataba de una minoría de jóvenes. Un sector considerable de la generación anterior se había refugiado en el apoliticismo, y muchos más se habían atrincherado detrás de los conservadores encabezados por la Iglesia.
- ¡ Un fenómeno extrañísimo! – arguyó Miguel alguna vez, frente a la posición más tolerante de su tío -. Si analizas la historia europea reciente, digamos los movimientos revolucionarios de 1848, los principales protagonistas fueron los que no tenían nada que perder y todos aquellos que se beneficiaban con el cambio democrático. Aquí, por el contrario, los que obtendrían mayores ventajas de una transformación radical defienden el estado actual de las cosas. A mí me resulta incomprensible que un grupo actúe en contra de sus propios intereses.
- Es muy difícil romper un esquema de siglos – había respondido Francesc-. La reacción instintiva de los chuetas ante cualquier propuesta de cambio es la invisibilidad. Han aprendido, hemos aprendido, que si nos movemos atraemos la atención y corremos el riesgo de volvernos el chivo expiatorio una vez más. Aun en las ocasiones que hemos favorecido al ganador hemos salido perdiendo (…) La experiencia nos ha enseñado que la pasividad detrás del escudo de quienes detentan el poder, es el mejor camino para sobrevivir. Y muchos no cambiarán jamás, digan lo que digan tú y tus amigos del Partit Progresista
- ¡Pero a que precio! - Había concluido entonces Miguel –
………
- Quien sabe que periodo ha sido más ominoso, si los años treinta o el que se inició en 1844 con la revuelta conservadora de Serrano Y Narváez – comentó Diego-
- ¡No hombre! – respondió Miguel-. El primero, sin duda. Al menos los progresistas avanzamos algo en los cuarenta. Ya sabes: representación en las Cortes, nace el Partido Demócrata de Fiol, logramos la mayoría absoluta en el Ayuntamiento de Ciutat
…………
- ¡Ah!, el Bienio Progresista – suspiró teatralmente Miguel- estos fueron buenos tiempos…
- ¿Buenos?- exclamó Diego- Jamás he visto un desperdicio igual. Tus progresistas se podrían haber consolidado en el gobierno y mira nada más el resultado. Aquí tenemos desde entonces, al sector más duro del “moderantismo”, Quint Zaforteza, Burgues, Ripoll y compañía con su credo de represión social y política (…)
- Ahora – continuó Miguel - que a los mallorquines nos dejó un legado respetable: diarios de todas las tendencias; se consolidaron tres agrupaciones políticas (…)
- No olvides el Partido Monárquico Puro
- Quisiera olvidarlo pero no he podido (…) Hablando de noltros – agregó Miguel en tono conspirativo y bajando la voz – no olvides que Piña es ahora uno de los regidores (...)
- Con la edad he acabado por aceptar que el pesimismo de algunos es lo que no tiene cura - respondió irónico Miguel -.
passatger | 01 Gener, 2007 10:35
Pedro Mudoy és el nostre veïnat del pis de dalt ca nostra des de fa vint i dos anys. Es un bon veïnat, d’aquells que hi son quan els has de menester, però que no fan nosa quan no fan falta. Pels nostres fills és "el tio" i per tota l'escala i mig carrer "en Pedro". Topam sovint, però tenim poc temps per xerrar. Cada any, això sí, abans d’acabar l’any hi ha un dia que baixa i feim una copa per celebrar el Nadal i fer el repàs de les coses de la barriada o per fer recordatori de coses d’un temps. Ahir varem complir amb el costum – amb un suc de mandarina i uns barquillos de Ca’n Galindo – per no trencar la tradició.
En Pedro és pintor i una persona molt coneguda al barri de Bons Aires i Blanquerna. Ara, jubilat de la seva feina comercial a una important firma de perfums, també pinta poc, perquè les seves molèsties a l’esquena li impossibiliten estar molt de temps davant el bastidor i el cavallet. Aprofita els matins per fer una llarga volta per Palma, saludant a un i altre, entrant als comerços coneguts i detectant l’evolució de la Ciutat que tant ha canviat per ell. Li agradava pintar paisatges del natural, amb molt de color, amb predomini de vermells, seguint de manera personal, l’estela dels impressionistes locals que tanta acceptació han tengut a Mallorca. Ha fet algunes exposicions i ara la sala-menjador de ca seva és com una mostra permanent de la seva obra, de muntanyes, de torrents, oliveres, portals de cases i cales mallorquines
El meu veïnat és una persona popular. Qui diu que ara no hi ha personatges populars ? Tothom el coneix al barri: els primers pobladors d’aquesta part de l’eixample, que va néixer els anys cinquanta i que han tornat vells am ell, els immigrants que ara s’hi instal·len, els vells que prenen el sol als bancs del carrer de Blanquerna, els nins i els joves que juguen i festegen al carrer. En Pedro va ser un dels fundadors de l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa i per a alguns és una espècie de batlle pedani que recull les queixes dels veïnats i fa, a vegades, de transmissor de les reclamacions quan passa un municipal o quan te oportunitat de parlar amb alguna autoritat. Estima el barri i s’hi troba bé, fins al punt de comprar dues vegades el mateix pis, que havia venut quan va anar a viure i treballar a Venezuela durant uns anys.
Però la memòria sentimental de Pedro Mudoy es situa a un altre indret de Palma. Un recó ja descomparegut, al que va néixer i viure de jove, que ell ha pintat seguint els seus records. Un tros de carrer inexistent ara convertit en les escales que pugen de la Rambla a la Plaça Major i que a vegades repassa amb alguns dels supervivents de la barriada.
Al petit quadret del carrer de la Riera, - que va ser de Navarra i va tornar a prendre el nom de la Riera que hi havia passat fa segles, - hi destaca el garatge de Ca’n Mudoy que era de la seva família. Taxis Mudoy, una empresa pionera del turisme mallorquí que disposava, ja els anys vint d’un fantàstic Mercedes per fer excursions i que fins i tot abans ja havia un explotat negoci en els mateixos locals que després varen albergar el Trocadero. En el primer pla hi ha la mítica farola, ara inexistent, però que era un referent pels veinats, per l’escassa circulació d’un temps – els cotxes que baixaven per la costa de sa pols – i pels nins del barri que jugaven a toros al seu voltant. Seguint l’acera cap al Teatre Principal, poblada d’uns polls descomunals, hi veim el que era la Confiteria Oliver – granja i pastisseria i si el quadre fos més apaïsat arribaríem a Ca’n Elias, la casa de pianos, on anys abans hi havia hagut el taller de Mestre Isidro, el fuster que l’any del grip va fer feina nit i dia per atendre totes les comandes.
La història d’un bocinet de Palma que a Pedro li agrada recordar amb els supervivents que avegades es troben a l’estanc de na Carme Ripoll i que tenen encara moltes històries per contar-me
« | Gener 2007 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |