Administrar

Blog de Pep Pomar

SenyorÓvies

passatger | 20 Abril, 2008 20:33

Divendres coincidirem a un mateix sopar, a casa d’un amfitrió amic comú, quatre comensals que teníem – havíem tengut, òbviament – senyoràvia i en parlàvem com la cosa més natural del mon. Supòs que ara mateix no deu existir cap senyoràvia, ni cap senyoravi, perquè en el meu temps eren ja rara avis i conservades només en els nuclis més tradicionals de ciutat. Dues condicions: tradicionals i de ciutat. Les senyoràvies no eren exclusives de les cases butifarres, ni de les immensament riques. Hi havia senyoràvies butifarres, senyoràvies xuetes o senyoràvies de qualsevol família burgesa o de classe mitja de Ciutat. Pròpies d’un acomodament mínim eren, això sí, un producte exclusiu de Palma, ni pretensiós ni exhibicionista, una fórmula adaptada amb naturalitat al formalisme rigorós i reverent que afectava a qualsevol classe social tengues padrines, àvies o senyoràvies. Una mena d’epítet social confegit a l’antic àvia que havia imperat arreu fins l’aparició dels padrins i padrines.

 

La coincidència m’ha fet recuperar aquesta fotografia d’una senyoràvia de senyoràvies. Presideix endolada una senyoràvia envoltada de catorze nets i netes, distribuïts per gèneres fent una composició equilibrada i formal. Fins i tot la jugueta caiguda  a baix a la dreta, pareix posada expressament per garantir l’organització acadèmica del conjunt i compensar el bassiot de l’esquerra.

 

Tot un estol de jovenetes, nins i nines d’uniformitat estiuenca que serien amb el temps aquests senyoravis i senyoràvies que alguns encara hem conegut.

Una fotografia datable cap el 1898  en la que la meva senyoràvia, Aina Quintana, és la més gran de les netes i nets. 

La senyoràvia, viuda des de l’Any del Grip, només es permetia els piquets blancs a l’estiu en el fons negre del dol permanent del seu vestuari. La senyoràvia exercia un natural matriarcat, amb la naturalitat de qui ha lluitat tota una vida per no claudicar cap dels inamovibles principis socials i religiosos. Dominant i entranyable, implacable amb la desviació de la norma, però pacient amb les rutines de cada dia, la convivència generacional de cada estiu, era un incís retrospectiu en les nostres vides, un forat a un passat molt llunyà del que podíem retenir expressions i històries. 

La senyoràvia va fracassar en la imposició d’unes regles d’urbanisme a la taula que mai he estat capaç de respectar, però a força de repetir-la cada nit, m’ha quedat gravada la completa lletania en llatí, amb les particulars os obertes dels plurals llatins – els apostolòrum, pecatòrum... – que tenien tota la gràcia del mallorquí, d’un mallorquí misteriós i incomprensible, i a les que no quedava més remei que respondre l’ora pro nobis de rigor.  

 

En Pepe

passatger | 30 Marš, 2008 17:40

Aquesta setmana serà la darrera d’en Pepe a Ca’n Pomar Flores. Ara sempre pareix que era fa més poc de totes les coses, però aviat ha de fer quaranta dos anys que en Pepe va començar a fer feina a la botiga que ara deixa. Record la seva primera aparició, un jove peladet – venia de fer el servei militar al Sahara – entrà acompanyat d’un representant de pintures que el recomanava per fer de dependent. Una breu conversa i negociació, al portal del costat i el mateix dia es posava el babero i començava a despatxar. Jo, un mico d’onze anys – que ja  anava a la botiga a  aprendre moltes dels coses que se – li ensenyava els secrets de tots els calaixos i li identificava els clients que anaven entrant.

 

En Pepe, que era Jóse, José Martinez i venia d’Ubeda, com tota la familia va adquirir ràpidament una triple especialització: pintures, belles arts i marcs. Només els papers pintats, la quarta pota del negoci, la més antiga, restaven vedats com a exclusiva al  maneig privatiu del clan familiar.

 

Per les mans d’en Pepe han passat una bona part dels bastidors, de les teles i dels estris que han emprat els artistes de Mallorca aquests més de quaranta darrers anys. Ha rigut i ha fet rebotiga amb pintors de brotxa grossa i pintors de pinzell fi, de cerres o de marta. Ha compartit la vida amb els de la casa, amb monpare, la tia Catalina,  en José Mari,  en Guiem, na Pepa, i  amb tots els que hi ha fet feina tots aquests anys, Don Rafel,  Don Joan Nadal,  en Joan de Sta Eugènia,  en Tolo, en Jaume, en Pep Francisco, na Cati, n’Antònia, en Moya, na Tana, en Joaquín, n'Agustín...i tants d’altres. En Pepe és el darrer d’un estil d’empleats de les botigues familiars, una mena també, de familiars integrats en el destí del negoci, partícips dels èxits i les desgràcies comercials i personals.

 

En Pepe pot contar secrets i anècdotes de tres generacions de pintors. De tota la història menor, íntima i recent de la pintura a Mallorca. Dels pintors “antics”, els de posat senyor com Ramón Nadal, com Joan Miralles o com na Maria Vich, als més innovadors i personals: Llabrés, Xam, Juli Ramis i passant pels bohemis d’un temps, de qualsevol casta i condició: en Celià, en Pep Bover, en Molina, en Tarrassó o en Quinito Caldentey, pintor, torero i periodista.  Dels pintors de les generacions dels setanta, a les que es sumaven tants estrangers a la cantera local: n’Ulbricht, en Richt Miller, en Mompó, na Barbara Weil, en Bruno Zupan, en Damià Jaume, na Rus, n'Alceu Rivero, en Coronado, Pau Fornés, Roca Fuster, en Martí Company, Pacual de Cabo, en Baldovino...i tants més.  I de la gran eclosió de pintors dels anys vuitanta: na Maria Carbonero, en Sapere, en Toni Socias, en Llambias, en Ramon Canet, en Jaume Pinya, en Joan Segura, els malaguanyats Trujillo i Joan Riutort, en Menendez, en Bernadí Roig, en Barceló, en Joan Bennassar, en Canyelles, en Biel March... tots ben segur que tenen un bon record d’en Pepe.

 

De tots conserva en Pepe bons records, però perviu sempre la figura de Joan Miró. L’aparició de Don Joan a la botiga generava un rebombori important, com si tot hagués d’estar en estat de revista. Passat el portal, acompanyat d'un dels nets, cercava la cadira per seure, devora el taulell de l’esquerra. Assegut, llapis en ma anava fent les comandes, envoltat per l’eixam neviós de personal. Les anades al taller de Miró a lliurar teles de mides impossibles o muntar els grans bastidors d'una exposició urgent, eren una expedició programada que imposava respecte i una loteria entre tots els de la casa per ser designats per la missió mironiana, que acbava amb una bona propina. Joan Miró, juntament amb Xim Torrents, i la gent de la seva escola, Antònia Dols, Salud Company...els artistes pels que més feina va fer en aquells anys.

 

Quaranta dos anys !. Tota la vida, més d’una quarta part de la vida d’una botiga vella i antiga de Palma. Un personatge popular en una Palma que te pocs personatges compartits. Una persona per la que demanen algunes clientes com Mercedes Laguens o Glòria Mas, només entrar, per fer la rialla. Un bon empleat i un bon amic, quasi un parent, que ara canviarà de vida

  

Hi ha polÝtica ?

passatger | 23 Marš, 2008 19:56

Passades les eleccions un pensa si no toca per fi que sigui el moment de la política. El guio comicial – de comicis – s’oposa al sacrilegi de pensar en política de volada i el terme mateix  es reserva com a  paraula fatídica i privada que legitima tot el que no és política. Decisions polítiques esdevenen tot allò  no  justificable racionalment o de manifesta pobresa d’argumentacions morals que ho suportin

No hi ha política als debats – n’hi ha als americans o és el biaix de la distància ?- i poca se’n troba als programes, tot i que el paper ho suporta tot. La por ho justifica tot quan només compten les oracions curtes – cal guanyar titulars -  i els acudits, la frase fàcil contra el contrincant son les recomanacions per guanyar la cursa. Però si no hi ha política quan tampoc hi ha eleccions, pot ser és que realment no hi ha política. 

No hi ha política ambiciosa, no hi ha reformistes pot ser perquè el curtplacisme no permet la tercera de les virtuts que Max Weber reclamava als bons polítics, el sentit de la distància, juntament amb la passió i el sentit de la responsabilitat, però per damunt de tot la distància que garanteix que la política es fa amb el cap, lluny d’excitacions estèrils. 

Pot ser tampoc hi ha ideologia per farcir,  per impulsar o per servir de sol on pugui florir un discurs polític ambiciós. Dues semblen ser  les formes de pensar imperants: el romanticisme que corpren tanta gent encara – ho sentia a dir  fa poc el crític d’òpera Roger Alier – i que en dosi adient podria garantir la passió; i el corporativisme de tota mena, pot ser l’únic impuls capaç avui de moure renou. 

I així, sense ambició ni projecte, amb interessos de grup per damunt de tot, la política tota esdevé conservadora i generadora de més burocràcia. De cada vegada més administració i de cada vegada menys estat. 

Cal tornar, com faig en dies de no feina, a Hannah Arendt i reivindicar de nou la política com a part essencial de la vida humana, des de l’acció i des de la llibertat. La dignificació de la política, des d’una posició ètica, dignifica per a Arendt la pròpia vida humana

La importÓncia de n˛mer Pep

passatger | 20 Marš, 2008 16:17

Oscar Wilde donà importància als que nomien Ernest, però jo tal dia com ahir redescobresc els avantatges de tenir un nom modal. La gent fa, dia denou de Març, un esforç de memòria per convocar als joseps i peps que coneix. Un dia, ara no festiu, que emet festivament un enfilall de molts d’anys i desitjos de felicitat que arriben per sms, per email o en viu i directe als Peps i Pepas. Una sort que no tenen els que arrosseguen un patronímic de sant desconegut ni aquells que ningú no sap ja si tenen un nom de sant per nom: deu existir Sant Oscar o és  només la denominació d’un premi cinèfil ?

A la reflexió del dia del sant – menys transcendent que la del dia que un fa els anys – sempre repens si deu ser certa la llegenda ciutadana sobre l’origen dels Pepes i els Peps. Els urbans imputen el nom a la inscripció d’inicials que acompanya el peu de les imatges i estampes de Sant Josep: JCPP o simplement PP, es a dir pater putativus de Jesucrist. Pare putatiu, un atribut malsonant, com ho son les pròpies sigles quan no s’atribueixen a un Josep, que converteix el meu sant en un antecessor dels moderns pares adoptius. Si l’origen del nom no és vera, és millor trobat que altres jocs etimològics de paraules i de formes hipocorístiques, més científiques, però menys entretingudes. Millor pensar que és com un misteri no resolt amb solucions al gust de tothom, fins i tot, dels que volen convertir el Pepe en un catalanisme derivat de Pep. Un exercici de variants que em recorda el malnom de les peperrines de Son Rapinya, la dita poc freqüent d’estar com en Pepis d’alt la forca i la delícia que em provoca quan els del llevant balear em diuen Bep.

Els Peps hem minvat en nombre però encara som molts. N’hi ha prou en consultar l’ INE , que és una meravella d’informació onomàstica. Som encara els tercers de l’escalafó masculí a Balears. Feim pòdium perquè som 33 de cada mil homes, sense comptar els noms composts. Però com tots els noms normals, com totes les coses normals, som en perill d’extinció. Coneixeu cap Pepet d’uè ?. Les mateixes taules ho indiquen a les clares. Els nins ara nomen Alejandro, Marc, Daniel, David, Adrian, noms bíblics i mitològics bensonants, però dels que ningú sap quin és el dia del seu sant.

Nit de premis

passatger | 07 Febrer, 2008 20:58

En Jacob, artista, admirat i amic – una triple "a" poc repetible – ha enfonsat el meu desig de passar a la història com l’únic mallorquí que no ha rebut mai cap premi – tret d’algun reconeixement de redacció escolar o d’altres pescats por ser vos quien sois - . Venint de qui ve és un honor trifàsic, una gràcia i un motiu per arribar un dia clar com avui al seu estudi de Fornalutx i mirar el que ha creat.

El premi  Eseya http://arteypico.blogspot.com és una iniciativa que engresca a mantenir aquesta roda i que a mi em servirà per desvetllar admiracions secretes, enganxades personals i eclèctiques que no puc evitar quan els vespres encenc l’ordinador.  

 Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blogs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu blog per tal que tots el puguin visitar.- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.- Exhibir aquestes regles. 

 

Els cinc seleccionats, - tots de prop desaprofitant la invitació global - son part d’aquesta assiduïtat que va canviant però que manté algunes constants de fidelitat, com la d’en  Jacob que és mútua.

 

-         Aquest inquietant i creatiu blog d’en Guiem Mudoy arritmic, de mirades boges, tubs i molles

-         El seré blog de Fabian , Alta Mar. Un jubilat que no s’atura de passejar, pacient i curiós, per la ciutat que estima

-         El blog de Gabriel  Bibiloni fidel a les seves idees, que son les seves,  i a la seva llengua fins l’entreteniment

-         Un mallorquí a l’exili, al corrent de tot: cartesdemexic 

-         I el blog d’un parent Jordi Vidal perquè aquí tots ens coneixem, però    la família és la família

 

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 ... 21 22 23  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS