L'arbre de pisos

En Jacob, artista, admirat i amic - una triple "a" poc repetible - ha enfonsat el meu desig de passar a la història com l'únic mallorquí que no ha rebut mai cap premi - tret d'algun reconeixement de redacció escolar o d'altres pescats por ser vos quien sois - . Venint de qui ve és un honor trifàsic, una gràcia i un motiu per arribar un dia clar com avui al seu estudi de Fornalutx i mirar el que ha creat.

El premi  Eseya http://arteypico.blogspot.com és una iniciativa que engresca a mantenir aquesta roda i que a mi em servirà per desvetllar admiracions secretes, enganxades personals i eclèctiques que no puc evitar quan els vespres encenc l'ordinador.  

 Les regles del premi són les següents:
- Cal triar cinc blogs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu blog per tal que tots el puguin visitar.- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.- Exhibir aquestes regles. 

 

Els cinc seleccionats, - tots de prop desaprofitant la invitació global - son part d'aquesta assiduïtat que va canviant però que manté algunes constants de fidelitat, com la d'en  Jacob que és mútua.

 

-         Aquest inquietant i creatiu blog d'en Guiem Mudoy arritmic, de mirades boges, tubs i molles

-         El seré blog de Fabian , Alta Mar. Un jubilat que no s'atura de passejar, pacient i curiós, per la ciutat que estima

-         El blog de Gabriel  Bibiloni fidel a les seves idees, que son les seves,  i a la seva llengua fins l'entreteniment

-         Un mallorquí a l'exili, al corrent de tot: cartesdemexic 

-         I el blog d'un parent Jordi Vidal perquè aquí tots ens coneixem, però    la família és la família

 

El meu Jefe m'ha fet saber que avui era l'aniversari de Jaume I. Ja m'ho podia pensar, despistat de mi, que m'havia sorprès que tot un estant del Corte Ingles fossin biografies i llibres del rei en Jaume i que El País li dedicàs un monogràfic dimecres passat, que no he tengut temps ni massa decisió de llegir. Vuit-cents anys, pensava fa poc, son molts i la resistència de la llegenda i la memòria popular entre noltros, important i mantinguda per vuit segles. Pels segles dels segles, només superada pel propi Jesucrist.  

A la imatge comuna del cavall del Rei en Jaume, observat de petitons entre colomets a la Plaça d'Espanya, jo hi afegesc el d'un altre imatge a un quadre elevat per damunt un portal del rebedor de la casa de l'avi. Un quadre fosc d'un rebedor fosc, amb olor de cuina casolana i excel·lent, que feia companyia a altres dos quadres també descolorits, un Ecce Homo i una escena romàntica, tots de Ricard Carlotta.

 

El quadret del Rei en Jaume, que ara tenc en usufructe, és una escena que podia haver pintat Anckerman, pot ser amb més bona traça i dimensions, però amb menys força èpica i convicció. L'escena reté l'instant decisiu que el rei marca amb el dit esquerre, indicant a un resignat lloctinent i a  la resta del reial exèrcit, que és el moment d'anar cap on hi ha les tropes  dels pobres morets. Cimera, estendard quatribarrat, escuts també de barres, cavalls i el que pareix el Galatzó al fons. Res hi manca en aquest prolegomen cap a la tragèdia islàmica i la glòria cristiana. Un muntatge quasi periodístic que pareix que ha de prendre moviment com si fos la imatge fixa d'un youtube d'avui en dia.

                

Del rei en Jaume i les seves armes ho se tot pel bon amic AIA. De Carlotta poc més hem aclarit que el que repeteix la GEM. Aquest estiu el grup de frickis de la xuetologia li vàrem retre un petit homenatge. Sabíem que era fill del palermità Octaviano Carlotta, argenter lliberal arribat a Barcelona el 1823 a lluitar contra els cent mil fills de sant Lluís. En BB ens aclarí que es casà, ja a Palma, amb Cecilia Miró Bonnin. Ricard Carlotta Miró va néixer el 1837 i es guanyà la vida com a argenter i com a pintor, eminentment retratista, d'èxit social notable. Rebé premis i reconeixements a Mallorca, però el seu rastre es perd a Barcelona on va morir amb més de setanta anys, en un any contradictori a les fonts consultades

 

He assaborit la darrera mandarina del nostre mandariner. L'excessiva exsequellada de l'any passat ha rebaixat el nombre de fruits que hem fet durar a l'arbre, com feien les tietes amb els bombons, i aquest darrer cítric era encara dolç i aromàtic, però ja massa fibrós.

   

Escopint els darrers pinyols  de la mandarina  - un dels motius de la seva exclusió social - m'ha tornat al cap el moment estel·lar de la presentació del llibre Invitació a la felicitat, quan el seu autor, Andreu Manresa, es va treure una mandarina d'una butxaca i una clementina de l'altre i, provocador i pedagògic va cridar al públic: "això és una mandarina; això és una clementina". La clementina és el Papá Noel i la mandarina són els reis. Pitjor encara, la darrera usurpa el nom a mercats i supers i presumeix de ser una mandarina  "sin pepitas" i "de Mallorca".

Fruita d'eterna i acientífica polèmica: és o no és una taronja ? Prohibit per Franco segons Manresa i ara marginat per la invasió democràtica de clemenvillas, clemenulas i satsumas, s'arracona als corrals i jardins antics, fent companyia a un llimoner. Ha perdut la brega comercial, però no te adversari  en un concurs de color ni en un tast de  sabors. 

Del rebosteig d'aquests dies emergeixen novament les capses amb restes de sanefes. Fragments de rotllets, quasi sempre mutilats que son el residu de la  donació de papers pintats al Museu de Mallorca fet ja fa més de quatre anys.

           

Es en aquestes trinxes destinades a marcar amb gràcia els límits de la decoració, on moltes vegades l'atreviment de color i de formes és més agosarat. Un contrapunt de formes avantguardistes per la gravetat dels salons o un remat floral pel menjador coronat amb fruites i vegetals més mengívoles que l'avorriment pretensiós de les imitacions de fustes o marbres.

                                               

 

                      

Ara tornen les formes pops dels papers pintats dels anys seixanta, psicodèlies i formes arredonides i càlides a les que seguiria, els setanta,  l'època de la massificació de papers geomètrics que feien mal a la vista i la reproducció abusiva de pseudoclàssics productes de baixa qualitat, que varen ferir de mort el paper pintat. Res a veure amb les delicioses fines línies capaces de confraternitzar la dignitat de l'or amb ratlles de color de remembrança ètnica, mostra del avantguardisme decoratiu d'entreguerres.

                 

 

Fins i tot la cursileria manierista destinada a donar pau als dormitoris burgesos te la seva gràcia d'ingenuïtat popular i de detallisme d'altre temps en sanefes de romanticisme rosa.

 

Els papers pintats com a norma decorativa urbana neixen amb la revolució industrial; els anglesos inventen el 1839 una màquina de cilindres capaç d'imprimir 400 rotlles de paper per dia que el 1850 feia peces de vuit colors i de vint el 1874. Però la resistència artística dels pintors i la sensibilitat d'un personatge com William Morris , dissenyador, socialista més o menys utòpic, poeta i impulsor del moviment art and crafts aconseguiren que la producció en sèrie no degenerés en dissenys maquinals i va fer anar la creativitat  per les vies artesanes que els fabricants de paper acabarien per adoptar.

 

 

Les parets descrostades d'alguns edificis en obres de Palma, destapen vestigis d'arqueologia paperera recent i indiquen que no fa tant els pisos de Ciutat i de Mallorca s'entapissaven de productes belgues, anglesos o francesos que el vigor comercial duia a les nostres botigues.