Administrar

Blog de Pep Pomar

L'altre rei en Jaume

passatger | 02 Febrer, 2008 18:50

El meu Jefe m’ha fet saber que avui era l’aniversari de Jaume I. Ja m’ho podia pensar, despistat de mi, que m’havia sorprès que tot un estant del Corte Ingles fossin biografies i llibres del rei en Jaume i que El País li dedicàs un monogràfic dimecres passat, que no he tengut temps ni massa decisió de llegir. Vuit-cents anys, pensava fa poc, son molts i la resistència de la llegenda i la memòria popular entre noltros, important i mantinguda per vuit segles. Pels segles dels segles, només superada pel propi Jesucrist.  

A la imatge comuna del cavall del Rei en Jaume, observat de petitons entre colomets a la Plaça d’Espanya, jo hi afegesc el d’un altre imatge a un quadre elevat per damunt un portal del rebedor de la casa de l’avi. Un quadre fosc d’un rebedor fosc, amb olor de cuina casolana i excel·lent, que feia companyia a altres dos quadres també descolorits, un Ecce Homo i una escena romàntica, tots de Ricard Carlotta.

 

El quadret del Rei en Jaume, que ara tenc en usufructe, és una escena que podia haver pintat Anckerman, pot ser amb més bona traça i dimensions, però amb menys força èpica i convicció. L’escena reté l’instant decisiu que el rei marca amb el dit esquerre, indicant a un resignat lloctinent i a  la resta del reial exèrcit, que és el moment d’anar cap on hi ha les tropes  dels pobres morets. Cimera, estendard quatribarrat, escuts també de barres, cavalls i el que pareix el Galatzó al fons. Res hi manca en aquest prolegomen cap a la tragèdia islàmica i la glòria cristiana. Un muntatge quasi periodístic que pareix que ha de prendre moviment com si fos la imatge fixa d’un youtube d’avui en dia.

                

Del rei en Jaume i les seves armes ho se tot pel bon amic AIA. De Carlotta poc més hem aclarit que el que repeteix la GEM. Aquest estiu el grup de frickis de la xuetologia li vàrem retre un petit homenatge. Sabíem que era fill del palermità Octaviano Carlotta, argenter lliberal arribat a Barcelona el 1823 a lluitar contra els cent mil fills de sant Lluís. En BB ens aclarí que es casà, ja a Palma, amb Cecilia Miró Bonnin. Ricard Carlotta Miró va néixer el 1837 i es guanyà la vida com a argenter i com a pintor, eminentment retratista, d’èxit social notable. Rebé premis i reconeixements a Mallorca, però el seu rastre es perd a Barcelona on va morir amb més de setanta anys, en un any contradictori a les fonts consultades

 

Darrera mandarina

passatger | 21 Gener, 2008 17:51

He assaborit la darrera mandarina del nostre mandariner. L’excessiva exsequellada de l’any passat ha rebaixat el nombre de fruits que hem fet durar a l'arbre, com feien les tietes amb els bombons, i aquest darrer cítric era encara dolç i aromàtic, però ja massa fibrós.

 
 

Escopint els darrers pinyols  de la mandarina  – un dels motius de la seva exclusió social - m’ha tornat al cap el moment estel·lar de la presentació del llibre Invitació a la felicitat, quan el seu autor, Andreu Manresa, es va treure una mandarina d’una butxaca i una clementina de l’altre i, provocador i pedagògic va cridar al públic: “això és una mandarina; això és una clementina”. La clementina és el Papá Noel i la mandarina són els reis. Pitjor encara, la darrera usurpa el nom a mercats i supers i presumeix de ser una mandarina  “sin pepitas” i “de Mallorca”.

Fruita d’eterna i acientífica polèmica: és o no és una taronja ? Prohibit per Franco segons Manresa i ara marginat per la invasió democràtica de clemenvillas, clemenulas i satsumas, s’arracona als corrals i jardins antics, fent companyia a un llimoner. Ha perdut la brega comercial, però no te adversari  en un concurs de color ni en un tast de  sabors. 

Sanefes i papers

passatger | 01 Gener, 2008 18:04

Del rebosteig d’aquests dies emergeixen novament les capses amb restes de sanefes. Fragments de rotllets, quasi sempre mutilats que son el residu de la  donació de papers pintats al Museu de Mallorca fet ja fa més de quatre anys.

           

Es en aquestes trinxes destinades a marcar amb gràcia els límits de la decoració, on moltes vegades l’atreviment de color i de formes és més agosarat. Un contrapunt de formes avantguardistes per la gravetat dels salons o un remat floral pel menjador coronat amb fruites i vegetals més mengívoles que l’avorriment pretensiós de les imitacions de fustes o marbres.

                                               

 

                      

Ara tornen les formes pops dels papers pintats dels anys seixanta, psicodèlies i formes arredonides i càlides a les que seguiria, els setanta,  l’època de la massificació de papers geomètrics que feien mal a la vista i la reproducció abusiva de pseudoclàssics productes de baixa qualitat, que varen ferir de mort el paper pintat. Res a veure amb les delicioses fines línies capaces de confraternitzar la dignitat de l’or amb ratlles de color de remembrança ètnica, mostra del avantguardisme decoratiu d’entreguerres.

                 

 

Fins i tot la cursileria manierista destinada a donar pau als dormitoris burgesos te la seva gràcia d’ingenuïtat popular i de detallisme d’altre temps en sanefes de romanticisme rosa.

 

Els papers pintats com a norma decorativa urbana neixen amb la revolució industrial; els anglesos inventen el 1839 una màquina de cilindres capaç d’imprimir 400 rotlles de paper per dia que el 1850 feia peces de vuit colors i de vint el 1874. Però la resistència artística dels pintors i la sensibilitat d’un personatge com William Morris , dissenyador, socialista més o menys utòpic, poeta i impulsor del moviment art and crafts aconseguiren que la producció en sèrie no degenerés en dissenys maquinals i va fer anar la creativitat  per les vies artesanes que els fabricants de paper acabarien per adoptar.

 

 

Les parets descrostades d’alguns edificis en obres de Palma, destapen vestigis d’arqueologia paperera recent i indiquen que no fa tant els pisos de Ciutat i de Mallorca s’entapissaven de productes belgues, anglesos o francesos que el vigor comercial duia a les nostres botigues.

 

Protestes de Nadal

passatger | 24 Desembre, 2007 16:12

Patesc una forma minor del mal de Diògenes, molt present en la meva família de temps immemorial. El patiment es deu trametre  de forma autosòmica recessiva, perquè en el meu cas han coincidit el llegat  de la branca paterna, amb l’herència  de  la línia materna  provocant-me una malaltissa inclinació per acumular papers de tota casta i trastets inservibles de tota mena. Entre els darrers alguns  acúmuls inútils – bombilles fuses, capses de botons, taps de suro, plomes i bolígrafs que no escriuen, retalls de receptes de cuina de diaris antics, medalletes, rodets de fil, agulles... – que pot ser amb l’any nou em decidiré a tirar al fems

 

Un dels plaers dels dies de festa és mirar i remirar papers i paperets, amb el pretext d’organitzar-los d’una vegada. Sempre hi ha un nou descobriment: un detall a una carta, un personatge d’una foto antiga, un fulletó de propaganda, que paguen el desordre i la pèrdua de temps.

 

Ahir varen comparèixer una vegada més les ingènues i antigues felicitacions infantils. Les mateixes cartes o nadales d’avui, treballs escolars de sempre de cal·ligrafia esforçada i acurada. Proves i més proves fins a la versió final. Llenguatge romàntic i sentit, paraules i significats perduts, com el d’aquestes protestes d'un homònim de fa més de cent anys. Protestar que ara s’ha restringit a les queixes, pot ser perquè avui només hi ha èmfasi en les compareixences negatives, en les reclamacions, i s’escatimen les protestes enteses com a declaració d’afirmació, desig  i compromís.  Ho diuen els diccionaris i ho diu el DKV i ho deia encara Azaña als seus diaris.

 

Poques coses resten del passat, però el Nadal conserva encara rituals que escometen els sentiments i aconsegueixen  que, si més no per deu minuts a l'any, un no pugui evitar algun fràgil i momentani accés d’esperit nadalenc

Lˇpez Raimundo

passatger | 17 Novembre, 2007 19:08

Fer feina davant l’ordinador ens manté en un zapping comunicatiu constant: entren missatges i entren noticies que ens transporten d’una part a l’altre, de manera que l’oblit és també més ràpid, perquè tot és fugaç i substituït ràpidament per un nou estímul. Fa només una estona he guaitat a un diari que informa de la mort de Gregorio López Raimundo, el vell i mític dirigent comunista, cap del PSUC en els anys crítics del darrer franquisme i de la transició. Cap d'una organització que es convertí en un extraordinari fenomen social a Catalunya, per la munió d’afiliats que arribà a tenir, per l’espectre sociològic que abraçava  i per la gran presència i força de mobilització que demostrava als anys setanta. 

Com molts vaig saber de l’existència de Gregorio per la cançó de Raimon, però va ser el 1976, en un clima de quasillibertats que vaig veure en directe aquells “cabells blancs, la bondat a la cara” en una reunió als baixos de l’abandonada Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Sens havia anunciat una sorpresa i aquesta  va ser l’aparició d’un home ja  major amb caçadora i camisa de quadres, que avançava entre aplaudiments dels estudiants psuqueros fets només amb els dos dits índex de les mans, per evitar problemes. Aquest mateix dia López Raimundo es sotmeté a un debat obert i dur amb els estudiants, sens dubte excepcional en els partits comunistes d’aquell temps. 

Fa prop de tres anys vaig tornar reconèixer “els llavis fins dibuixant un somriure” de Gregorio López Raimundo, en un home vell que prenia el sol en una cadira de rodes, empesa pel seu fill,  a la placeta que el carrer de Casanova fa davant la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic. Vaig estar a punt d’acostar-me a saludar-lo – com vaig llegir que molta gent feia, segons Sergi Pàmies – no ho vaig fer per indecisió, però la seva imatge, que tan propera havia estat trenta anys enrera, ha subsistit cada vegada que he passat per aquest indret de Barcelona.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 ... 21 22 23  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS