Administrar

Blog de Pep Pomar

Bar Vicent's

passatger | 10 Novembre, 2007 18:19

El Bar Vicent’s – amb t i  apòstrof arbitrari que li dona un nom particular – va festejar ahir divendres els seus quaranta anys d’existència, convidant a parroquians, veïnats i amics a beure i menjar. En Joan del Bar Vicent’s va oferir una generosa barra lliure a tothom i no s’aturava de repartir canyes i copes de cava, i distribuir pernil i salat, com si volgués eternitzar els moments de festa i celebració que ell era el primer en delectar.

El Bar Vicent’s és el bar de la barriada de Santa Pagesa, que controla el cap de cantó de Blanquerna i Ticià. Es un cafè de barri, un local petit que els darrers anys ha crescut cap a defora i ha incrementat així el seu paper social amb quatre o cinc taules sempre ocupades. No és només el bar del cafè amb llet o la cervesa apurada a la barra. Ara, amb la peatonització de la via, ha contribuït a canviar la vida d’aquest tros de Palma, i s’ha convertit en punt de trobada i de referència. Un carrer lliure per seure i jugar i una terrasseta – amb la nosa horripilant del mur metal·lic que la separa del cafè - per seure i prendre el sol.

El barri - on hem viscut vint i dos anys - ha canviat. No hi ha ja ni les mateixes botigues ni els mateixos estadans. En aquest panorama de mutació el Vicent’s és el destil·lat de la barreja social, cultural i ètnica que viu al barri, un tutti frutti com la paret de miralls que decora el cafè. Al Vicent’s hi berenen, hi juguen a cartes, hi llegeixen la premsa i hi maten el temps clients de tota casta i condició. Hi podeu trobar botiguers, veïnats joves i  grans, treballadors d’oficina bancària, sindicalistes, aturats, gent de dretes i gent d'esquerres, empleades del súper, immigrants, polítics, dones que van a la compra, escriptors o capellans. Gent normal, gent que composa el puzle urbà de l’eixample de Ciutat i que ahir vespre es mesclaven i es reconeixien.

Això fou la festa - un acte que no es publicarà a la secció VIP dels magazines - un compendi, fora d'hores, del que és a diari el rosari de persones que entren i surten del Vicent's, concentrats i acaramullats: les madones de la botigueta, els de la botiga de texans, les oficinistes de La Caixa, l'al·lot de les vases, la perfumera, les boutiqueres, els de l'asociació,  els quillos, els pijos i els intel·lectualets...respirant fum i fent festa i conxorxa.  

Al Bar Vicent’s va néixer també, fa quatre anys, l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa, com si fos lògic triar aquest lloc i que en Joan en fes la foto commemorativa i agermanar així les dues entitats més significades de la barriada.

 

Llarga vida al Bar Vicent’s i a  l’amo, que ahir ja posava gasolina pel nou trajecte fins  la celebració de les noces d’or.  

La mem˛ria

passatger | 08 Novembre, 2007 21:57

El llibre de comodí d’aquests dies, les “Memòries d’ultratomba” de Chateaubriand, em regala una frase que em commou, oportuna per aquests dies de tardor, fresca encara la passejada de dissabte pel cementeri. “Pot ser soc l’únic home en el món que sap que aquestes persones han existit” escriví referint-se a  les fidels amigues de la seva àvia. “Aquest profund oblit que ens segueix, aquest invencible silenci que s’apodera de les nostres tombes, i s’estén més enllà de la nostra casa...” continua en el seu discurs d’ullada melangiosa cap al mon descomparagut. 

Coses d’aquests dies que també afectaven a Vila- Matas  en el seu dietario voluble de diumenge passat – hi ha diumenges que ho paga comprar el País per llegir aquest dietari-. Vila -Matas veu en l’absència de culte als morts una manifestació de la decadència de la cultura de la memòria. Els avantpassats eren part d’un paisatge moral del que ara fugim escapats aprofitant el pont de Tots Sants.

El Cementeri de Palma, Son Tril·lo, és encara un dels indrets més bells de la ciutat, castigat ara per la remor continua de la via de cintura. Pau i contaminació acústica. Renou i bellesa dia i nit.  

La passejada de dissabte, amb el pretext de fer unes fotografies, frescs i olorosos encara els rams d’estranys, és estètica i xafardera. Romanticisme escultòric empeltat de modernisme, una devoció que s’expressa en els àngels serens i en els rostres afligits. Una moda que he vist a tots els cementeris noucentistes que he visitat. Noms i llinatges que es combinen i repeteixen pels segles. Noms de morts coincidents amb noms de vius. Inquietants coincidències.

Hi ha algú que en sap alguna cosa de cadascun d'ells ? Pagaria per un detall, una estella petita de la seva vida.

    

Israel Korenbrot

passatger | 28 Octubre, 2007 15:50

Per fer companyia  a la seva amiga Isabel Turrent, que es desplaçà de Mèxic per presentar la seva novel·la La Aguja de Luz, Israel Korenbrot i la seva dona han passat sis dies a Mallorca.

Korenbrot és un fotògraf d’origen polonès, nat el 1925, que ha viscut des dels set anys a Mèxic on la seva família es desplaçà amb la pretensió de passar als Estats Units. La llarga espera del visat el convertí en Mexicà fins que l’any 1983 va  anar a residir a Israel amb la seva dona Alicia. 

Israel Korenbrot és un home de faccions expressives i serenes. Destaca el seu somrís ample que exhibeix sempre que xerra. Quan és a punt de fer una pregunta, el prodromos és una actitud física  de simpatia i curiositat que s’estén per tot el rostre i predisposa l’interlocutor. Un no es cansa mai d’assedagar el seu interès seré i viu. Una gràcia personal que ben segur és la clau de la seva vitalitat.

L’obra de Korenbrot, http://israelkorenbrot.com/ , s’ha centrat en el blanc i negre i en la seva obsessió per retenir les expressions més personals, els gest, la mímica del rostre humà dels seus objectius. Ha sucumbit a la digital, però encara la càmera en les seves mans pareix una pròtesi articulada a punt de caçar amb lentitud segura, el moment més crític de la cara de les persones. Els seus treballs sobre el mon de les pulquerias mexicanas han donat la volta al món, però és en l’intimisme de la comunitat de Modi’im, una deriva del hippysme místic, on ha trobat la manera d’expressar la serenor de la seva maduresa.  

Enamorat de Mallorca, Israel no se’n podia avenir d’haver descobert aquests dies de pluja nous recons de l’Illa i una nova interpretació de la memòria i dels secrets dels nostres misteris que tant el fascinen.

Casa Maribel

passatger | 14 Octubre, 2007 21:04

Després d’anys d’abandó hi ha símptomes de moviment al jardí desolat de la Casa Maribel. Una activitat de persones que no vaticina res de bo. La venda del casal fa pocs mesos augura el final de l’agonia de dècades i tot fa pensar que aviat serà enterra.

 

  

Ca na Maribel, a Son Serra, a la cantonada del Camí Veïnal de la Vileta, i el carrer a qui dona nom, el carrer Maribel, és una singular casa d’estiueig amb elements de l’estil regionalista propi del seu arquitecte, Guillem Forteza. Aixecada per Claudi Pomar, un joier que trobà l’èxit comercial en la fabricació i venda de bossetes de plata, ha romàs desolada i okupada, després de la seva mort.

  Si la casa s’enderroca – com l’Hostal Arxiduc o Ca’n Alzamora, del mateix autor – sobreviurà el nom de la filla del propietari, morta en plena joventut, en el nom del carrer. Una al·lota hermosa  i misteriosa que protagonitzà una història d’amor romàntica, una llegenda que ja pocs recorden

Transport p˙blic

passatger | 30 Setembre, 2007 19:43

Poques lectures i poc temps per escriure res que no siguin feines encomanades. Aprofit l’autobús numero 8 per llegir quasi d’amagat, fent equilibris a les redones del camí, com fan els usuaris del Metro de Barcelona.

Soc poc expert i no trob el racó adequat.  El transport públic que em pertoca passa amb freqüència acceptable, però en arribar al centre vessa de gent.  

- Es que no han previst ses noves urbanitzacions – sent que diu una dona  a l’altre–

- Si, però el mes passat era pitjor. Ara amb es començament des col·legis han posat més autobusos – contesta la seva amiga – 

L’experiència autobusera de les dues fa que la conversa derivi cap a fantasies de millora. Les dues passatgeres imaginen variants de la línia principal  que diuen “afavoriria a molta de gent que ha de caminar per arribar a sa parada” i alaben un dels xofers habituals que “agafa tot-hom en arribar a Sa Plaça Madrid, encara que vagi molt ple” 

El 8 fa un trajecte de baixada que fa anys coneixia i ara em sembla estrany. Un temps dues empreses competidores feien carreres per agafar els clients abans. Una veu bilingüe revela els noms de les aturades. Pas una penada pel cotxet lligat amb unes corretjes on hi ha un nin negret que dorm ben tranquil. 

El públic del meu autobús és contundentment femení. Dones madures que deuen anar a jornal, de més joves que ja duen l’uniforme posat de l’empresa on van a fer feina i escolars – en aquest cas nins i nines – carregats amb motxilles desproporcionades.  

Amb l’autobús arrib deu minuts més  tard que amb el meu cotxe però evit la fòbia als aparcaments subterranis i em permet el luxe de no entrar d’amagat cada matí a la feina. Cadascú te les seves raons.

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 ... 21 22 23  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS