Administrar

Blog de Pep Pomar

Isidoro Ruiz Romero

passatger | 29 Agost, 2007 17:30

A la part de dedins del Cafè Comercial de Felanitx, darrera una taula de futbolin, entre caixes de begudes, i assegut a una cadira baixa, Isidoro Ruiz Romero, es deixava compondre la coleta que s’havia de tallar poques hores després a La Macarena. Mig vestit de verd i plata, suava impacient, mirant amb condescendència l’expectació de curiosos i adeptes.  

Al carrer, basca i una alternància de bullanguers ballant als sons de Pepita Creus i el Gato Montés, i de fusió sambera dels antitaurins. Guerra de samarretes i d’incomprensions que no  passa d’exhibició de sons. Passada la processó de protesta, el “famoso subalterno” surt entre un carreró d’entusiastes i  alcohol  que el segueixen fins el cotxe. Banda valenciana, fotos i crits de I-si-do-ro, I-si-do-ro, honor i glòria per un seixantí que tanca la seva professió com si fos un mite per un dia, un heroi pels que l’observen. 

Vint i vuit d’Agost, dia solemne pels felanitxers i dia d’aniversari que els antitaurins trastoquen. Manolete i Islero es retroben seixanta anys després a les festes de Sant Agustí.

Te poc mèrit ser antitaurí a Mallorca. El taurinisme no existeix i el futur de les poques festes amb toros moriran per la seva incorrecció política. Passat el temps, per fi algú recordarà en alguna tesi doctoral, que els toros varen ser la passió dels mallorquins del denou i dels dos terços primers del vint. Isidoro Ruiz Romero ha trobat a Felanitx el reconeixement que degué cercar tota la vida fent de noviller, de sobresaliente i de banderiller a les places de toros de Mallorca. S’ha empassolat la part més dura d’una professió que encara fa milionaris i molta salsa rosa. El nostre Isidoro, un torero mallorquí desconegut, mereix una breu referència al Cossio que recorda una greu cornada a Sant Feliu de Guixols l’any 1974 i la seva participació en actuacions de segon ordre a Mallorca.  

La calor i la nostàlgia del saxofon i el clarinet sonant un pasdoble amb un passatge trist, mentre Isidoro caminava, capot al braç,  amb aire senatorial, transformaven una escena que podria haver estat de l’Espanya fosca, de Berlanga o de l'Espanya de colors d’Almodovar, en un passeig digne i real d’un home satisfet,  i en un bon final d’una pel·lícula que va acabar fa anys

     

Lluny de tot aix˛

passatger | 24 Agost, 2007 15:16

He iniciat un descans d’estiu esquifit en llargària, però adaptat a les possibilitats i les conveniències. No lluny d'aquí. Companyia familiar i vistes a un mar cobalt fosc, ahir pla i il·limitat, oposat a tots els tons del verd i fins i tot a la suavitat del cel. Fresca a ombra i sol al sol. Un cobert més que suficient per fartar l’esperit, distreure el cap i passar gust prop de casa. Res de  carregar les piles; la corrent alterna, més o menys intensa,  no està per cursilades.

 

Avui els trons, la pluja i els grisos, mantenen  la grandària de la costa i recorden estius d’un temps.

Cerc cobertura i no en trob. Hem passat de cercar ombra a l’estiu a cercar connexió. Però avui tot son ombres i  voldríem raser per les plogudes i un poc de calentoreta. Un mes d’Agost que els profetes del canvi de temps auguraven pitjor que el de 2003, l’any que havíem d’anar al cinema cada nit. Cap punt de comparació el 2007 amb el 2003. 

Torns d’obsessos a l’ordinador. Accedir a la xarxa per contestar alguns correus i reconectar amb amics maltractats i abandonats els darrers mesos és també una bona manera de descans, una forma d’eixugar la mala consciència i procurar pau d’esperit. LS m’envia unes fotos de la seva ciutat estimada, d’Ica maltractada pel terratrèmol, desolada i amb els edificis més assenyalats deformes o derruïts. Les seves poques paraules son de desesperació. 

Més tard toca, per força, escoltar el temps amb un llibre a les mans: Kapuscinsky, Arendt i Sergi Pàmies, per consumir les poques hores de tranquil·litat. L'acabament d'aquestes vacances mig aigua mig sol, és una visita a Ca n'Alluny i els seus racons que serviren a Robert Graves per dir adeu a tot això.

   

Olors

passatger | 12 Agost, 2007 09:19

Fabian G, metge i directiu de la seguretat social mexicana, ha tornat a Mallorca aquests dies, després de trenta anys per retopar-se amb les olors de la seva infància i pre-adolescència. Els aromes oblidats han estat la major de les sensacions que aquests dies ha recuperat a la casa dels seus parents franco-mexicans de la costa de Calvià, plena de records familiars.  

A la passejada breu per una ciutat deserta de diumenge capvespre i fent un vi ran de mar em resumia amb tres observacions - a més de les fragàncies que son inexplicables, i de la sensació que encara li feia el mercat de l’Olivar – les noves impressions de l’Illa. La primera, la sorpresa per la gran quantitat de cases i apartaments buits, inhabitats a les urbanitzacions calvianeres, en el ple del mes d’agost. Vaig comprovar, de nit, els llums apagats de tants pisos i xalets sense saber-hi  donar resposta, però el meu cap ho va associar amb els mateixos llums morts de la Ciudad de Panamá, inquietants i sospitosos, de la costa del costat del Pacífic.  El segon impacte de les passejades de Fabian i Claudia han estat els passos pels vianants, els passos de zebra. Desacostumats a que els cotxes s’hi aturin, explicaven el fet – que és quasi normal ja entre noltros - amb l’entusiasme i admiració que provocaven fa anys les nostres passejades per Europa. La tercera era, en canvi, una queixa i un retret per la brutor a l’arena de la petita platja on anaven a nedar a diari. Llosques. Llosques (colillas en castellà, o burilles, aquest neologisme estrany dels catalans, en la seva llengua ) per tot arreu. Centenars de llosques per metre quadrat que son una vergonya poc denunciada. Una resta gens degradable i desagradable que ho envaeix tot, com els grumers, o com els topillos, però a la que ningú hi para l’atenció. 

Amb un pa a la mà, un pa d'un euro amb seixanta, he reviscut fa poc l'olor dels pans cuits de fa anys, que arribaven, el mes d’Agost, fins el portal de ca nostra. No se d’on trèiem el pa en tot l’hivern – excepció feta d’unes barretes del Forn de Santa Eulàlia, embolicades en paper de seda – però els mesos d’estiu, els de veraneo el veiem arribar a la casa de Son Rapinya, dins uns canastres armats, davant i darrera, a la bicicleta del jove Baltasar. Uns pans blancs i olorosos, amb una besada contundent, que s’encetaven fent una creu amb el ganivet. El fill del forn tocava les persianes, deixava els pans i optimista reprenia la ronda encalçat per l’estol d’infants del nostre carrer. A Son Serra, en canvi, els pans, en major quantitat, arribaven, com el gel de primera hora,  a ple sol, sota el toldo del carretó d’en Salvador. Dues olors, les dels pans calents de migdia i les buines del cavall, que feien un còctel impossible de rescatar.

Quarta Simfonia de Barcelona

passatger | 29 Juliol, 2007 13:43

Acceleradament, sense espai - quasi - per un comiat ordenat. Amb el temps just per adecentar la taula i mig buidar la casa. Amb hores, ja robades, per dos sopars emotius, amb un fins sempre per email, he tancat la quarta Barcelona. Quarta Barcelona en dos tempos,  amant d’entresetmana, intensa, madura, tranquil·la, un mica perduda  que s’ha acabat amb el retorn precipitat a la Mallorca de sempre. Una sola Mallorca, immutable, - la pell no compta - contra quatre barcelones.

 

L’abandó, ara un final de trajecte, definirà amb el temps els contorns d’aquesta quarta simfonia i em compareixerà pels racons de la ciutat cada vegada que hi retorni. Avinguda del Tibidabo, el carrer d’Urgell, el Liceu, l’Auditori, la Barceloneta, La Central, el Puiget... seran el refresc de la memòria d’aquests anys de transeünt. Passatger amb punt de sortida i arribada a una Barcelona, que he aprofundit més que mai en el seu paisatge humà, admiració i també desencís per la confusió col·lectiva davant els nous dilemes.

Una primera Barcelona, difuminada en els primers records d’un nin de sis anys, i en els retorns d’adolescent. Viatges de peregrinació i de negoci. Color gris, misteris i misèries d’una ciutat activa i bruta. Hotels i restaurants decadents. Escales mecàniques, esglésies i famílies rares. Zoolològics i tibidabos. Fàbriques, botigues i botiguers. Trolebusos, tranvies, taxis i metros. La pela és la pela. Coloms i ritus iniciàtics, mirant al futur i respirant una còmoda llibertat que es reconeix quan es confronten els espais de relació.

La Barcelona del llarg trajecte estudiantil. Hora de transicions i aprenentatge civil intens. Impacte agut i definitiu, mentre Barcelona cosmopolita es neteja i comença a adquirir alguns colors. Infinits racons. Quasi cada barri, cada carrer, reverbera algun passatge de la història personal, d’aquells temps de final d’època. Corregudes, nits, debats. Un país unit i la claredat del futur, donant seguretat i valor a tot un poble.

L’ocasional i fortuïta Barcelona, d’entreresidències. Quasi dues dècades de reencontres esporàdics, de consums culturals, d’enlluernament pel canvis apresurats i d’impaciència per la crisi que es veu venir. Màsters i cinemes. Barcelona d’hotels i de cases deixades.

No em queda temps per mirar les quatre barcelones, des del consum frenètic del temps d’aquests dies. Vertigen  de distància sideral.

Rafel Pomar, pintor

passatger | 11 Juliol, 2007 20:35

Torn a Palma, però no a temps per anar a fer la projectada visita a Rafel Pomar, impossible els darrers caps de setmana. He pogut, això sí, assistir al seu funeral, avui vespre a Sant Jaume.

 

Les notes del Primer Concert per a piano de Txaikowsky, insòlites en una missa de difunt, i les paraules de Tomeu Català, amic i confident, han convertit l’acte en una trobada singular de familiars i els pocs companys i coneguts que s’han trobat al temple.

 

Tomeu Català ha recordat que en Rafel, despotricador contra l’Esglèsia i contra la religió, anava els diumenges a la seva missa, a Puigpunyent, i quedava al fons, just devora el portal per escoltar el sermó i  ben probablement per sentir el que havia ansiat percebre llegint la Biblia. El llibre de Job, era el seu preferit.

 

Controvertit, bohemi llunàtic, foll, en Rafel havia volgut viure una joventut continua sense formalismes. Recorregué el món i recalà al desert, a Algèria, que estimava i travessva amb intensitat i on cercava i recercava espai per la seva dèria, la pintura, i per la seva felicitat.  Vogué ser jueu i troba el seu mon en terra de musulmans. La generositat de Rafel Pomar Nadal era fora de tot dubte. Per això no tenia res.  La força expressionista de la seva pintura, els vermells, els blaus, les formes voluptuoses, els paisatges crepusculars i els retrats intensos, definien una personalitat artística singular. Pocs pintors al funeral per acomiadar  un artista que no era ni dels clàssics ni dels moderns ni dels contemporanis.

Torn a Palma i entre les llàgrimes de n'Ignàcia, del meu veinat i de la cuidadora d'en Rafel, se m'apareix la seva figura d'apostol, els seus ulls vius, els seus cabells enlaire, anant d'una part a l'altre amb la furgoneta carregada de bastidors, de pinzells i de tubs de pintura

«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 ... 21 22 23  SegŘent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS