Blog de Pep Pomar
passatger | 19 Març, 2007 03:11
He enrocat a Mèxic, en contra del que tenia previst i aquest cap de setmana puc mesclar feina amb turisme. Demà, dia 19 és feriado a Mèxic. No per Sant Josep, si no perquè han passat el festiu de dimecres, commemoració del naixement de Benito Juarez, a dilluns. Així que m’he mexicanitzat i m’he llançat al carrer com m’ha semblat que han fet tots els habitants de la capital aprofitant el pont.
Una gentada ha optat avui per passejar per Coyoacán, com recomana la propaganda del districte del sud de la Ciutat de Mèxic. Quan he retornat al meu hotel, a les quatre de l’horabaixa, era mal de fer caminar per les places i els carrers de Coyoacán, per la gernació i pel sol que no perdona als que no duen el cap tapat.
Coyoacán concentra història i cultura, mercadets i mercats, restaurants i infinitat de parades de menjar al carrer, llibreries i museus. El centre de Coyoacán és la Plaça que era l’entrada a l’església de San Juan Bautista, que va ser franciscana, dominica i ara torna ser franciscana. La plaça és ara un formiguer de “tenderetes” de tota casta, la gent s'hi arremolina, compra i menja Al centre els dos coyotes del seu escut, en una font que ha perdut alguns dels seus elements decoratius. L’església fa una sessió continua de misses. Sorprèn l’actiu catolicisme a un país tant laic. L’ofici em recorda les “misses de joventut” d’un temps: guitarres i joves entusiastes. En acabar el capellà llegeix els avisos i convida als jovenes i jovencitas a unes sessions de cine-forum de debat quaresmal. Pels que son casadors, ofereix uns matrimonis col·lectius a celebrar per Sant Joan.
A l’altar major un mural restaurat de la vida de Sant Francesc, va perdre en la darrera versió, una bandera catalana que el pintor Joan Fabregat hi havia infiltrat. Capelletes, sants i santets amb microex-vots penjats i aferrats a les pròpies vestimentes dels sants. Sants universals i devocions locals: el Cristo del Veneno, un crist negre i petitó, que allibera dels que ens volen mal; San Chabel, intercesor en cualquier problema dificil i como no la Verge de Guadalupe.
Més avall, la capella de La Conchita, el barri on es va instal·lar inicialment Hernan Cortès i la seva gent, i on diuen que es va celebrar la primera missa, s’obre a la plaça perquè els indígenes no tenguessin por d’entrar al lloc tancat. Incorpora també, en la seva portada churrigueresca, elements indígenes, un frau perquè hi entressin amb olivetes.
El mercat de Coyoacán és una plètora de fruites i condiments que fan tastera i comprera: mole almendrado, mole negro, mole verde, mole dulce, ajonjoli, pipian, chiles de totes les marques, guajillo, pasillas... fruites desconegudes de noms que mai retenc. Més amunt del mercat, seguint el carrer Allende, s’arriba a la casa de Fridha Kalho de color blau intens. Un museu senzill i suficient amb obres seves, la seva roba, els seus corsés...bocets i dos quadres desorprenent cubisme de Diego Rivera, i sobretot la col·lecció d’ex-vots, una petita meravella del pre-naif popular.
Compens la caminada i l’assolejada amb un tequila Pura Sangre i una ámbar, per començar un dinar de sopa haba amarilla con nopales y aceite de hierbabuena, un tronc de róbalo amb salsa de chile de cascabel i un postre de xocolata de metate oaxaqueño. Amb tal panorama he estat incapaç d'anar a veure la casa de Trotsky com havia pensat fer. Hi haurà temps
passatger | 18 Març, 2007 07:16
L'anada a Valle de Bravo, sortint de la Ciudad de Mèxic cap a l'Oest, travessa les Lomas de Chapultepec, una urbanització per rics, avui noticia de primera pàgina a tots els diaris, perquè hi han trobat doscents cinc milions de dolars en metàl·lic, a una de les cases-mansió. La fotografia dels billets, mostra un considerable volum, al que els mexicans malpensats hi afegeix mentalement una porció que no va subsistir fins a l'arribada dels fotógrafs de premsa.
La tornada del Valle de Bravo amb el camión de Autobuses México Toluca Zinacantepec y Ramales SA de CV, per la via del Monumento, és llarga i incòmoda. Tres hores de trajecte avorrit en el que he aprofitat per cercar amb la Black Berry les fotos de la protesta de Palma. Petites, però es veien moltes persones, molts de manifestants del prou i de la constel·lació de queixes, com una via làctia de despropòsits, de diversa magnitud. Com les estrelles, desconegudes per mi, que veia per la finestra del Zinca- Bus.
Valle de Bravo, aprofita la bellesa del llac artificial, una presa de l’any 1947, per congregar esports de moda, de risc variable i poca regulació. L’entorn de boscos i muntanyes és encisador i te un caràcter de Riviera francesa que ha atret a molts francesos, o descendents de francesos, residents a Mèxic, com els amics que m’han convidat. El poble no ha expulsat als seus habitants, que ara conviuen amb artesans, artistes, turistes i estadants de cap de setmana, però el risc que les botigues glamouroses, els restaurants, les galeries tota casta de botigues ecològiques, els desplacin poc a poc, és evident. De moment, però els indígenes del poble es fan forts amb l’artesania del pi i mantenint un mercat esplendorós i tota una xarxa de petits comerços que fan contrast amb la modernitat importada. Les motos de quatre rodes van amunt i avall pels carrers empedrats que componen un traçat encara colonial
Valle de Bravo te dues esglésies, la Parròquia, preferida pels forans i l’església de Santa Maria, amb el Crist Negre al que atribueixen el canvi de color com un gest per pacificar les males relacions entre les dues faccions d’indígenes.
De nou es fan presents els nopales, les fulles de figues de moro, una verdura més a les botigues i un entreteniment als portals de les cases que acaba en plat de taula de cada cop més revalorat i que a mi em sedueix.
passatger | 12 Març, 2007 14:17
Els dos darrers anys he fet mitja dotzena d’escales a Miami, però fins ara no hi havia hagut de quedar mai. Coneixia la ciutat d’es del cel: gratacels, platges extenses i grans autopistes. Ahir quan hi arribàvem el sol ja era baix i el contrallum feia lluir els grans quadrats d’aigües embassades que es van eixugant i els canals que els comuniquen. La vorera de mar rodejada de grans edificis, i l’enorme planúria de casetes baixes, xalets i urbanitzacions.
Les primeres vegades, la comèdia que fan fer a l’aeroport de Miami, em semblava exclusiva paranoia americana, però ara que s’ha estès a tot el mon, cal reconèixer que organitzen molt millor les coes. Empleats i empleades engalonats, alguns amb gorres de plat, donen consignes, renyades i indicacions a tothom: ara exhibir el passaport, ara treure’s les sabates, ara posi el dit esquerra aquí, ara repeteixi el seu nom... un alegre i combatiu exèrcit que vetlla per la nostra seguretat. Anàrquics però eficaços
Quedar a jeure a un hotel de dedins el mateix aeroport – inside - pot ser depriment, però te l’avantatge que l’endemà pots anar peu pla a fer l’embarcament i que a més tens un caramull de botigues, llibreries i cafeteries per perdre el temps, si t’avorreixes.
Tot i tenir tal acomodo, em vaig aventurar fins a Miami Beach, la llarga franja de platja farcida de turistes en bermudas i camiseta. Si no fos per les dimensions i la intensitat i dimensions del comerç, poca diferència amb Magaluf o s’Arenal. Això sí, pocs alemanys i molts llatins.
Son les 11 i davant la D34 els impacients ja s’han posat en fila. L'únic vici, de moment, la lectura de el Nuevo Herald que qualcú ha deixat a la butaca i l'observació de tres indígenes del país que es foten una gran pizza per hom. Més enllà una dona enorme jeu damunt la moqueta blava que protegeix tot l'aeroport. L’emocionant aterratge a Tegucigalpa ens espera de nou
passatger | 04 Març, 2007 11:34
Hi ha un clar malbaratament del terme “fatxa”. El seu ús acusatori, és abusiu i massa habitual. S’aplica indegudament i a diari per identificar i ressaltar actituds i ideologies conservadores, arcaiques i a vegades simplement liberals. Ser de dretes o ser catòlic, per exemple, no és ser fatxa, però els excessos verbals ho converteixen en sinònim.
El Partit Popular no és un partit fatxa, ni de bon tros, per molt que l’acusació reactiva a les seves deslleialtats, amb el que haurien de ser polítiques d’estat, provoqui tal acusació. Però les darreres setmanes el PP ha ampliat perillosament la seva seducció per les mobilitzacions dels residus franquistes i ha acabat protagonitzant patètics espectacles de regust feixista.
Veure els dirigents populars encapçalant aquests grotescs números de gent maleducada, ressentida i irracional, criticant el que fa pocs anys feia un govern del PP, ha recordat a alguns amics meus l’Alemanya del 1933. Crec que és també excessiu. A mi, que no vaig viure aquells temps, em rememora les mobilitzacions dels franquistes més extrems, que protestaven contra el propi règim quan aquest era discretament aperturista. Em recorda el crit de “Arias mantequilla” “ejercito al poder” o de “Tarancón al paredón”, de gent que no entenia res de res i discrepava del que haurien d’haver aplaudit, - en el primer cas l'espiritu del 12 de Febrero - perquè eren en favor del règim que defensaven, que ja era militar i catòlic i que poc tenia de fluix com la mantega.
L’etarra de Juana, és un personatge abominable, un fatxa, que provoca pocs sentiments humanitaris. La determinació d’atenuar el seu règim és discutible, però ha estat políticament valenta, una decisió d’Estat, opinable, però contra la que no hi caben bufonades ni ridícules mobilitzacions d’un partit que representa una part important del país. Molt segur ha d’estar el PP sobre els mals sentiments dels seus votants, per jugar a regenerar el substracte de feixisme residual que encara existeix a la nostra societat. Molt segur ha d’estar també el govern per no fer un esforç per reconduir-lo i acollir-lo com a fill pròdig en el retorn a la vida civilitzada
passatger | 01 Març, 2007 00:01
He fet un parell de converses amb gent de Mallorca, al llarg del dia i cada vegada m’he sorprès quan m'han recordat que demà –en realitat avui- és festa a Balears. La meva generació de poc creients, agnòstics i ateus, tampoc ha aconseguit identificar-se amb el nou santoral laic i patriòtic, com les fiestas pàtrias dels llatins. Jo que soc un descregut, però antiquat, encara em regesc pel calendari religiós, pels sants i les festes de tota la vida, que tenen molta més gràcia que el civil i no puc consentir – sense anar més enfora- que es celebri dia primer de Març en comptes de dia denou.
La festa postissa d’avui – Sant Rosend entre d’altres, per més senyes – serveix sobretot per donar un caramull de premis i fer-se un caramull de fotos. Les ganes de premiar son excessives, els premis son molts i les llistes llarguíssimes de guanyadors, avorrides. Aviat serà mal de trobar un mallorquí o un balear que no hagi rebut un premi o que nos sigui Doctor Honoris Causa. El país està d’enhorabona amb tanta gent digne de reconeixement.
I com que aquí tots ens coneixem, la llista sempre te l'alicient d'estar farcida de coneguts, que en aquest cas sempre es mereixen el premi. Enguany hi he vist algunes persones a les que tenc estima personal i apreci professional, com Tomeu Català, Lleonard Muntaner, Paco Obrador o el professor Onsalo, però la premiada que més més satisfacció m’ha provocat, ha estat Rosa Planas
Vaig conèixer a Rosa Planas per correu electrònic dia 8 de maig del 2002. Conservar els correus és una difícil meravella i una excel·lent crossa per la memòria. De llevors ençà hem intercanviat molts més correus – és de les persones que sempre contesta – hem fet llargues xerrades i cafès amb poc temps i hem trescat i passejat per saciar i compartir la inquietud de preservar la memòria i redescobrir la història i la petita història.
Rosa Planas és incansable. No se d’on treu el temps. Ho llegeix tot i a tot li treu punta. Es metòdica, escolta i es deixa convèncer o escolta i fa el que ha de fer. Fa una jornada laboral activa, gestiona, i quasi mai rebutja una feina o un encàrrec complementari. Fa recerca – Damià Pons va comparar Els malsnoms dels xuetes – amb obres gegantines com el DCVB o la recopilació de les Rondaies – escriu novel·la – Les Masqueres de Florència és per mi la seva gran obra – escriu de literatura, de viatges i d’història, treballa i participa de la vida cultural sense cap tipus d’exhibicionisme.
Amb el premi a Rosa Planas, enguany han valgut la pena els fastos patris
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |