Administrar

Blog de Pep Pomar

Estanislau de Kostka Aguiló

passatger | 11 Setembre, 2006 20:25

Fa poc llegia, i ara no record qui ho signava, que els vint anys es llegeix i frueix de la poesia; als trenta de la narració i la ficció i als quaranta es sent atracció per les memòries i les biografies. Els epistolaris van en aquest darrer paquet i, certament a mi quasi mai em decepcionen, tot i la gran variabilitat que s’hi pot trobar.

Un dels llibres més recentment publicats a Mallorca – crec que encara ni s’ha presentat públicament– és la correspondència entre Estanislau de Kostka Aguiló i el seu pare l’escriptor i poeta Tomàs Aguiló i Fortesa (1812- 1884), un treball preparat i anotat per Tomàs Vibot. Un llibre que pot semblar intranscendent però que conté claus importants per a conèixer i interpretar la societat de Palma de finals del XIX, en particular la vida de l’escassa classe benestant, il·lustrada, catòlica (ultracatòlica, en dirien avui) que manté lligams amb els moviments culturals catalanistes, però que també mira i te les seves expectatives a Madrid, per la presència del seu referent Antoni Maura, i altres mallorquins ben situats al mon de la cultura i de l’administració.

El segon aspecte d’interès – o el primer, tot i la fugacitat amb la que s’esmenta -  ens revela  i  desxifra de forma brutal, l’estat d’ànim i la resignació amb la que els descendents dels jueus, els xuetes, pateixen la segregació  i el refús selectiu i subtil, però descarnat,  dels altres mallorquins de qualsevol posició. Només per un moment, en una de les 22 cartes que escriu el fill, que ha anat a estudiar al llarg d’un any a Madrid, es revesteix de valentia i planteja  al seu pare clarament un nou projecte de vida per a tota la família, a Madrid o a una altre ciutat, semblant a Palma però “libres de esta injusta pesadilla que nos oprime, tanto más angustiosa, cuanto más inmerecida” El fill no s’atura aquí i retreu a les clares al pare que sempre hagi d’acabar baixant el cap davant els insults i les ofenses. Estanislau encara insistirà en el seu projecte rebel, de fugir de Mallorca, quan el seu pare li contesta demanant-li paciència i resignació cristiana, amb l’esperança que l’evolució  de les coses “¿ Tardará este dia cuarenta años ? ¿ Quizas veinte ? Esto sólo Diós lo sabe !“ 

Tomàs Aguiló no podia saber que eren quasi cent els anys que hauríem d’esperar

 

 

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS