Administrar

Blog de Pep Pomar

Coyoacán bien vale un paseo

passatger | 19 Març, 2007 03:11

He enrocat a Mèxic, en contra del que tenia previst i aquest cap de setmana puc mesclar feina amb turisme.  Demà, dia 19 és feriado a Mèxic. No per Sant Josep, si no perquè han passat el festiu de dimecres, commemoració del naixement de Benito Juarez, a dilluns. Així que m’he mexicanitzat i m’he llançat al carrer com m’ha semblat que han fet tots els habitants de la capital aprofitant el pont.

 

Una gentada ha optat avui per passejar per Coyoacán, com recomana la propaganda del districte del sud de la Ciutat de Mèxic. Quan he retornat al meu hotel, a les quatre de l’horabaixa, era mal de fer caminar per les places i els carrers de Coyoacán, per la gernació i pel sol que no perdona als que no duen el cap tapat.

 

Coyoacán concentra història i cultura, mercadets i mercats, restaurants i infinitat de parades de menjar al carrer, llibreries i museus. El centre de Coyoacán és la Plaça que era l’entrada a l’església de San Juan Bautista, que va ser franciscana, dominica i ara torna ser franciscana. La plaça és ara un formiguer de “tenderetes” de tota casta, la gent s'hi arremolina, compra i  menja   Al centre els dos coyotes del seu escut, en una font que ha perdut alguns dels seus elements decoratius. L’església fa una sessió continua de misses. Sorprèn l’actiu catolicisme a un país tant laic. L’ofici em recorda les “misses de joventut” d’un temps: guitarres i joves entusiastes. En acabar el capellà llegeix els avisos i convida als jovenes i jovencitas a unes sessions de cine-forum  de debat quaresmal. Pels que son casadors, ofereix uns matrimonis col·lectius a celebrar per Sant Joan.

 

A l’altar major un mural restaurat de la vida de Sant Francesc, va perdre en la darrera versió, una bandera catalana que el pintor Joan Fabregat hi havia infiltrat. Capelletes, sants i santets amb microex-vots penjats i aferrats a les pròpies vestimentes dels sants. Sants universals i devocions locals: el Cristo del Veneno, un crist negre i petitó, que allibera dels que ens volen mal; San Chabel, intercesor en cualquier problema dificil i como no la Verge de Guadalupe.

 

Més avall, la capella de La Conchita, el barri on es va instal·lar inicialment Hernan Cortès i la seva gent, i on diuen que es va celebrar la primera missa, s’obre a la plaça perquè els indígenes no tenguessin por d’entrar al lloc tancat. Incorpora també, en la seva portada churrigueresca, elements indígenes, un frau perquè hi entressin amb olivetes.

 

El mercat de Coyoacán és una plètora de fruites i condiments que fan tastera i comprera: mole almendrado, mole negro, mole verde, mole dulce, ajonjoli, pipian, chiles de totes les marques, guajillo, pasillas... fruites desconegudes de noms que mai retenc. Més amunt del mercat, seguint el carrer Allende, s’arriba a la casa de Fridha Kalho de color blau intens. Un museu senzill i suficient amb obres seves, la seva roba, els seus corsés...bocets i dos quadres desorprenent cubisme de Diego Rivera, i sobretot la col·lecció d’ex-vots, una petita meravella del pre-naif popular.

 

Compens la caminada i l’assolejada amb un tequila Pura Sangre i una ámbar, per començar un dinar de sopa haba amarilla con nopales y aceite de hierbabuena,  un tronc de róbalo amb salsa de chile de cascabel i un postre de xocolata de metate oaxaqueño. Amb tal panorama he estat incapaç d'anar a veure la casa de Trotsky com havia pensat fer. Hi haurà temps

  

Comentaris

  1. Coyoacàn

    Record que era la primavera de 1985 i jo estava a Madrid. No coneixia les Sales anomenades Pablo Ruiz Picasso, i vaig entrar dins aquells grans espais i al fons hi havia un altaret que rebosava de colors, calents i vius. Quan anava acostar-me’n vaig notar la pressió del colors, que m’entraven per els ulls com si fossin llamps, com raigs de llums, a un lateral hi havia una dona agenollada, amb les llàgrimes que li patinaven dolçament per les seves galtes, recordo que era de cabell negre i portava una tronyella, com les que feia la meva mare a la seva perruqueria, la seva pell era fosca i el seu semblant serer. El seu ulls, negres com el carbó, brillaven. No hi havia ningú aquell dia. Vaig anar, poc a poc i quasi sense sentir els meus passos, a apropar-me a unes pintures de petites dimensions i las vaig sentir com si quelcom m’hagués abraçat i a mi també me caigueren les llàgrimes. Me trobava enmig d’una exposició d’una dona que es deia Frida Kahlo. Era la segona vegada que recuperava la fe en l’art pictòric. No ho he oblidat mai. I estimo el seu art.

    Jaume | 20/03/2007, 16:35
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS