Administrar

Blog de Pep Pomar

Temps d'eleccions

passatger | 10 Maig, 2007 22:24

Els diumenges he adoptat el costum de comprar La Vanguardia a darrera hora, a l’aeroport de Palma, per  llegir-la en el vol de nit de retorn a Barcelona. A l’edició feixuga i encara amb fort olor  de tinta – mamare ensumava el diari per saber si era el del dia i no haver de posar-se les ulleres- hi trob els articles de dos col·laboradors, Fabià Estapé i Joan de Sagarra, que paguen la compra de noticies envellides. Un i l’altre, dues maneres de tornada, una més professoral, l’altre més narcisa, les dues de gran experiència, em delecten el trajecte amb el seu to vitalista i descarat. La seva mirada flemàtica, madura i directe  m’ajuda a superar el trànsit cap a la setmana que comença. Em posen de bon humor en un moment especialment depressiu del cicle setmanal. 

L’exemplar de diumenge passat tenia, a més, un caire rotundament electoral. La portada de les eleccions franceses caducada des de feia dues hores, deixava un petit raconet en el que s’augurava la victòria de Matas a les eleccions Balears. Una sort de notícia,  – vaig pensar – que a l’interior entrava en detalls, perquè, com vaig preveure, acabaria amb la enutjosa pregunta sobre qui guanyarà les eleccions a “Les Illes” que em repetien els catalans i que jo havia estat  incapaç fins el moment de respondre amb frases curtes. Els barcelonins son extremadament crèduls amb el que llegeixen a la premsa o senten als noticiaris. La pregunta no s’ha repetit, com pronosticava  i els meus inútils esforços per explicar-me i donar a entendre com veig les coses de Mallorca, s’han fet  innecessaris. Els diaris em guanyen, s’errin o no. 

Però l’apartat que més em va impactar de La Vanguardia dominical, varen ser dos quadrets paral·lels en els que es contrastaven els dos decàlegs dels candidats a la presidència de França. La seva claredat, la discrepància de les propostes, la divergència en els plantejaments  i la facilitat amb la que es definien dos models d’encarar un programa i la política d’estat, em va commoure i satisfer. Dues versions de  la dreta i l’esquerra, amb poc espai per la demagògia – si per la teatralització com vérem al debat en directe – sense promeses ni focs d’artifici, amb solucions discordants, però clares, per mirar de treure el seu país de la  gran crisi social, de model, d’ubicació i de paper internacional en que es troba.  Una nitidesa directe, sense subterfugis ni tòpics, entenedora, original, que aquí es va perdre a la mateixa velocitat que s’han perdut els votants. 

L’esquerra francesa, una manera d’esquerra, ha mort amb una dignitat i un vigor que fan enveja. Ha perdut amb l’energia de sobres per refer un nou discurs després de la crisi que patirà. El país mirarà de recuperar el temps amb una opció menys dretana del que sembla a primera vista, per un país centralitzat i burocratitzat, al que un toc lliberal tampoc li farà mal. Sarkozy no m’agrada perquè juga amb foc en temes socials, per la seva prepotència i els seus amics i perquè la dreta acaba mostrant el llautó quan es baixa la guàrdia. Però la seva contrincant, l'esperança de molta esquerra i, per a mi, més valenta, atractiva i honesta, no ha acabat de donar el gir propi d’una esquerra de futur. No seran bon temps pels francesos, però, de moment, han anat a votar. 

I a Mallorca ? Ara ningú m’ho demana.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS