Administrar

Blog de Pep Pomar

Isidoro Ruiz Romero

passatger | 29 Agost, 2007 17:30

A la part de dedins del Cafè Comercial de Felanitx, darrera una taula de futbolin, entre caixes de begudes, i assegut a una cadira baixa, Isidoro Ruiz Romero, es deixava compondre la coleta que s’havia de tallar poques hores després a La Macarena. Mig vestit de verd i plata, suava impacient, mirant amb condescendència l’expectació de curiosos i adeptes.  

Al carrer, basca i una alternància de bullanguers ballant als sons de Pepita Creus i el Gato Montés, i de fusió sambera dels antitaurins. Guerra de samarretes i d’incomprensions que no  passa d’exhibició de sons. Passada la processó de protesta, el “famoso subalterno” surt entre un carreró d’entusiastes i  alcohol  que el segueixen fins el cotxe. Banda valenciana, fotos i crits de I-si-do-ro, I-si-do-ro, honor i glòria per un seixantí que tanca la seva professió com si fos un mite per un dia, un heroi pels que l’observen. 

Vint i vuit d’Agost, dia solemne pels felanitxers i dia d’aniversari que els antitaurins trastoquen. Manolete i Islero es retroben seixanta anys després a les festes de Sant Agustí.

Te poc mèrit ser antitaurí a Mallorca. El taurinisme no existeix i el futur de les poques festes amb toros moriran per la seva incorrecció política. Passat el temps, per fi algú recordarà en alguna tesi doctoral, que els toros varen ser la passió dels mallorquins del denou i dels dos terços primers del vint. Isidoro Ruiz Romero ha trobat a Felanitx el reconeixement que degué cercar tota la vida fent de noviller, de sobresaliente i de banderiller a les places de toros de Mallorca. S’ha empassolat la part més dura d’una professió que encara fa milionaris i molta salsa rosa. El nostre Isidoro, un torero mallorquí desconegut, mereix una breu referència al Cossio que recorda una greu cornada a Sant Feliu de Guixols l’any 1974 i la seva participació en actuacions de segon ordre a Mallorca.  

La calor i la nostàlgia del saxofon i el clarinet sonant un pasdoble amb un passatge trist, mentre Isidoro caminava, capot al braç,  amb aire senatorial, transformaven una escena que podria haver estat de l’Espanya fosca, de Berlanga o de l'Espanya de colors d’Almodovar, en un passeig digne i real d’un home satisfet,  i en un bon final d’una pel·lícula que va acabar fa anys

     

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS