Administrar

Blog de Pep Pomar

Guillem Reynés Font

passatger | 21 Desembre, 2008 17:30

Dijous a darrera hora es presentaren a la seu del Col·legi d’arquitectes els dos toms d’un estudi sobre l’obra arquitectònica de Guillem Reynés Font, que és a punt de sortir. Els autors, Miquel Seguí, Elvira Gonzalez i Guillem Reynés Corbella, aquest darrer depositari de l'arxiu de l'avi i impulsor de la publicació. Els amfitrions, els patrocinadors, alguna autoritat, pocs curiosos i deu dels onze nets de l’arquitecte Reynés. Una reunió familiar ara infreqüent, que em va fer evocar l’asistència, l’any 1968, al funeral a sant Nicolau, que rememorava els cinquanta anys de la mort de l’avi, l’únic acte en homenatge seu al que jo fins ara havia participat. Al final de la missa, com altres persones, s’acostà a la senyoràvia, Antoni Jimenez Vidal, que havia estat delineant de l’avi, i agafant les mans de la viuda, exclamà emocionat: “Encara ara no me’n puc avenir”. Paruales xocants que als meus dotze anys em feren entendre que les afliccions i  les desgràcies tenen difícil explicació a qualsevol edat.

 

Tot i això, en la nostra infantesa , el senyoravi Reynés, l’arquitecte Reynés, que tenia un cèntric carrer a Palma era un absent llunyà, existent, però poc present, molt diferent als morts propers, tios i avis que havíem conegut.

 

Absent per un accident, el grip del 1918, que en pocs dies, arribat ja malalt d’un viatge, el rematà al dormitori de la casa de Son Rapinya, la casa que sis anys abans havia comprat per fer feliç la seva dona, la casa més bella i alegre de la contrada, que la viuda conservà fidelment i on va voler morir també, molts anys més tard.

                           

 

Present en les evocacions sobre la seva obra, Lluc especialment en les visites que hi feiem, un record en tercera persona, d’admiració i respecte, present en les escasses fotografies conservades i present en les petites anècdotes que, amb el coneixement de la seva obra completen uns contorns, un retrat-robot, d’un homenot important, que encara construim. L'arquitecte, l'home compromès amb el seu pais i l'home íntim de família, dues mirades. L'una que rebrota dels documents i papers; l'altre, quasi insalvable, feta de records de records.  L'obra ara presentada, germana gran de la que publicà fa un parell d'anys en Jordi Vidal Reynés amb els escrits de l'arquitecte sobre art i arquitectura, comencen a fer surar els fets i les idees de Guillem Reynés.

 

Les obres, els pensaments i la memòria. Aquesta sempre més làbil, a punt de morir. Del record fotogràfic el més present és el posat seré de la fotografia de grup a l’homenatge que tots els participants a les obres de Can March del carrer de Sant Miquel, li reteren en acabar la construcció. Un catàleg complet d’oficis i de proveïdors de l’època: pintors, moblistes, picapedrers, llenterners, rajolers... signen satisfets de la feina feta i de la direcció. En aquesta foto, la mateixa que es feu servir pel singular recordatori de mort, l’arquitecte Reynés te un aire de satisfacció madura. Es troba  a gust, però l’actitud és humil i discreta, tot i ser el centre de la imatge. Reynés que era un home petit d’estatura, no pretén mai destacar en les fotografies, hi és integrat i senzill, amb la naturalitat que els seus orígens, una família d'Alaró, enriquida a finals del XIX, la vivència interclassista de la seva professió i els seus ideals polítics li fan expressar.

                                                                                                                                                                                                                                    

                                                                                                                     

De la memòria oral ens arribà la imatge d’un home extravertit i inquiet. Despistat sense complexes, va arribar a demanar estranyat  pel difunt que no veia a la reunió un dia que anà a donar el pésame a casa d’un mort conegut, repetia ell mateix l’enfiloll de distraccions. Un home franc que s’entenia amb els polítics d’aquell temps, els Maura, Rosselló, Forteza, amb els homes de fortuna, en Verga i en Torró, amb l'Arxiduc i els aristócrates locals, amb tot el clergat, però sobretot amb la gent de poble, dels que apren paraules i solucions arquitectòniques i dels que practica el gust per les coses senzilles. També la del catalanista-mallorquinista, activista de la Veu de Mallorca i del Centre Regionalista, element perillós per l'Heraldo de Madrid, era recordat per la senyoràvia que va ser renyada el dia que començaven a passar junts el primer rosari: que vol dir, no reses en mallorquí ? es va sorprendre quan ella començava dient davant el primer padrenuestro.  I finalment l’home catòlic militant, de catolicisme no exhibicionista però actiu membre de la Congregació Mariana, germà de due monges reparadores,  que el feia home de confiança i col·laborador dels Alcover, Costa, Galmés. Un telegrama des de Madrid, el dia del naixement del seu fill més petit, apunta la prioritat: no m’espereu; batiaul-lo d’inmediat.

 

La posició d’arquitecte Provincial i d’arquitecte Diocesà feien anar Reynés d’un poble a l’altre de Mallorca i de Madrid a Barcelona de continu. Per tot aprofità per fer proselitisme de les idees regionalistes, fins i tot contracorrent, per estudiar i salvar el patrimoni artístic i arqueològic, comprometent la seva fortuna, com en el cas de la col·lecció del cardenal Despuig, i per difondre l’art i l’arquitectura. Per tot absorbia la modernitat d’aquell temps: l’esperantisme, els corrents pedagògics moderns, els nous corrents arquitectònics, que rebaixaven el modernisme i recuperaven l’historicisme del llenguatge propi. Una obra no acabada en cap dels sentits. Guillem Reynés, el polític i propagandista que hauria ocupat càrrecs  i reivindicat l'autonomia, deixant el radicalisme juvenil, l'arquitecte que deixà tantes esglèsies per bastir, tantes reformes per acabar i tot un eixample que s'oferia com a camp d'edificació reptadora i el pare que deixà una família inconclusa i uns fills que saberen que era l'orfanesa i el dol fort de principis del segle XX.

 

Un home bò en paraules del Dr. Manuel Martin Salazar, Inspector General de Sanidad, i impulsor de la reforma del Llatzaret de Maó: "Este arquitecto, lo digo aquí para honor suyo, es uno de los hombres más inteligentes y honrados que yo he conocido"

Comentaris

  1. un bon arquitecte

    pel que veig i he llegit és un bon arquitecte. salut als néts.

    a | 24/12/2008, 16:55
  2. Interesante

    Me ha parecido un personaje muy interesante. Hoy es dificil encontrar profesionales y políticos con esta talla

    Antonio | 27/12/2008, 17:00
  3. La teva arquitecta

    Memòries per la teva dona que , a la seva manera, també és arquitecta

    Vicenta | 21/02/2009, 19:12
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS