L'arbre de pisos

Casualment he anat a Eivissa, dia per dia, l’any passat i enguany. El mes d’Agost Eivissa és replet de gent, tanta que pareix que n’hi ha molta més que la que pot contenir. Eivissa a l’estiu mostra els peus per davall el llençol. Es mal de fer trobar un taxi i impossible llogar un cotxe. Les carreteres, ara amb caramulls de terra, polseguera i trams nous com a Mallorca, son permanentment embossades i  insegures.

El taxista,  jove i eivissenc,  es refereix als “peluts” que protesten per l’autopista. La referència em transporta deliciosament als anys setanta. Els peluts. Poc ha canviat a la conservadora Eivissa. Diu que tot s’ha acabat tapant de sous als propietaris de no se quina casa.

Paradoxalment, més tard, dues monges es queixen de la manera de fer carreteres que s’imposa – una exageració, diuen -  i el seu interlocutor els hi recorda que va ser el Pacte qui ho va deixar tot dissenyat

Un emprenedor em convida a berenar al Golf. Un lloc deliciós que contradiu el tòpic del desastre que s’imposa poc críticament. Hi ha molta destrossa, però resten racons

Ahir a Eivissa feia un dia clar i lluminós. Cel blau, impropi d’aquesta època de l’any.  Amb les darreres plogudes els boscos de pins de les muntanyoles eren d’un verd fosc i intens.  Els escassos camps que encara es conren, fan goig, però la majoria son plens de fonoll i males herbes.

Per la finestreta de l’Air Nostrum ( encara donen diaris, bessons i un suc de taronja !!!) veig que el canal de Formentera i s’Espalmador és farcit de barques que tornen o que “naveguen”.

Queda el Pereira i un caramull de racons. M’agrada Eivissa, però miraré de no tornar-hi mai mes el mes d’Agost