L'arbre de pisos

Els mesos que comencen en divendres son estranys i complicats. Que ho faci el Setembre li afegeix un companatge de masoquisme i pas en fals. Molta gent començava divendres a fer feina i a Barcelona hi havia els primers col·lapses de trànsit i moltes cares de son a la feina.

La depressió d’aquest dia primer, va ser avortada de bon començament gràcies a que els primers minuts del mes els vaig consumir a Can Solé de la Barceloneta, compartint sopar amb una delegació brasilera que ens ha visitat aquests dies per conèixer el model de sanitari de Catalunya. El contrast amb el menjat a Mallorca aquest estiu, la qualitat dels productes i el tracte rebut,  em va fer recordar el pas de l’anunci de la Once, canviat a petició del gremi de restauradors. 

L’espot publicitari sense malícia, perquè es referia als anys setanta, i a un grup de joves que acabaven el batxiller, no hauria ofès ningú si a Mallorca fos habitual menjar bé a preus sensats, però tenc por que el que he patit jo darrerament no deu ser tot mala pata o incapacitat per triar bons restaurants. Fora d'aquí quasi sempre l'encert. Al meu catàleg de temporada estiuenca hi ha el pitjor arròs negre que he tastat, menjat a ran de mar; una paella absolutament crua, transportada des d’un club nàutic fins a ca nostra; una fideuà feta amb fideus inapropiats, d’un club nàutic que no era el mateix que l’altre; unes albergínies amb gust del perfum de la cuinera a un local prop de Campos i un tumbet amb la tomàtiga agre a Palma mateix. 

Se que encara queden alguns pocs llocs a Mallorca, on es pot passar gust menjant i trobar carn, peix i verdures, de qualitat i en condicions. Pocs, no sempre a prop i quasi sempre ofensius a la cartera.

 Hi ha fracassos menors que ja no record i que probablement varen ser dissimulats per un bon vi o una conversa agradable.

 "Lo peor, la comida" deia la primera versió