L'arbre de pisos

L’única bandera que em veuria amb cor de penjar al meu balcó, seria una bandera blanca. La bandera que indicaria a possibles  agressors que som població civil, que em rendesc davant qualsevol persona armada i que desig la pau a ca meva i a tot el  mon. 

Estic d’acord que Mallorca tengui bandera, també que en tenguin les Illes, que en tengui Espanya i que les quatre barres identifiquin els Països Catalans, però a la meva edat no superaré mai  l’exagerat  sentit del ridícul o de pudor que m’impedeix fer de crossa o de suport de banderes, escuts, marques o anagrames. Aquesta fòbia als símbols i identificadors, l’he de reprimir per força quan vaig a un congrés o a un edifici controlat i em pengen una tarja amb el meu nom, però la projecció de la meva malaltia no m’evita pensar que les exhibicions de banderes tenen un component d’histrionisme grupal que em produeix fastidi.  

Si fos seguidor dels psicoanalistes trobaria un referent per aquesta síndrome antibanderera: confés - ara que els grans escriptors revelen els seus pecats de joventut - que quan devia tenir quatre anys vaig haver de fer esforços per decantar la bandera espanyola que tapava tot el balcó de ca la senyoràvia, - a l’anomenat aleshores carrer de Navarra - a fi de veure passar el cotxe que ocupava  el general Franco i la seva dona.  Aquí pot haver-se covat la meva precaució.

La bandera de Mallorca m’evoca més les bosses de les botigues de la plaça Major o les capses d’ensaïmades, que el meu país. Aquesta bandera, que va dibuixar per primera vegada el meu avi, l’Arquitecte Reynés, mallorquinista i catalanista, és  de cada cop menys discutida pels bizantins, però no veig cap motiu per haver- la de trobar dins la sopa, a les solapes o a les finestres i balcons.

No seré a Mallorca dia 12. Els transeünts hi som poc i quan hi som no tenim bandera. El meu fill, però, ha trobat un bon us al drap que ens va regalar el diari diumenge passat: la penjarà a la tenda de campanya a un festival de música i així –diu – tots sabran d’on és. Clar, però aquí tots ens coneixem, sabem d’on som i d’on venim