L'arbre de pisos

El camí a l'aeroport de San Salvador a primeres hora ja s'interromp de controls policials. Pupuseries, venda de cocos i gent esperant autobussos tunitzats. En passa un amb l'escut del Barça. Nins amb uniforme escolar van en grups a començar les classes. Son poc abans de les set del dematí.

A la sala d'espera de l'aeroport policies amb cans passen dues vegades a ensumar els equipatges. Els vols de primera hora van a Huston, Los Angeles, Miami i Dallas. Només el meu va a Tegucigalpa i San Pedro Sula. A les petites sales d'espera molts vitgers ja estan connectats als ordinadors. Els salvadorenys son més emprenedors que els seus veins. Sang libanesa i també sang catalana. Tot i la persistència de la violència, la immigració i la petita industria  son prova de l'esperit de supervivència d'un país que es sap petit i amb poc futur.

Al diari que em donen a l'avió llegesc que han assasinat a un capellà al Salvador. Record que el mes d'Agost vaig passar per davant la petita esglèsia on assassinaren Monsenyor Romero i com el seu nom encara provocava polèmica. També llegesc  que els princeps d'España esperen un fill. Fan gràcia les notes de societat que anuncien els tés que ofereixen les senyores a les amigues per celebrar qualsevol cosa. País de grans contrasts. Pocs rics que vieun millor que noltros i molts pobres

Han renovat l'aeroport de Tegucigalpa i l'aterratge no m'ha sembalt tan terrorific. Al control de duana han copiat als americans: web cam, foto i a tocar el piano amb el dit índex.