L'arbre de pisos

Ara hi ha molts de Gutis, però els anys setanta “el Guti” era sempre Antoni Gutierrez Diaz, el que fou dirigent del PSUC, que va morir ahir a Terrassa. Feia molts anys que no l’havia vist de prop, en persona, i casualment el vaig veure fa poc més de dos mesos, dinant a un petit restaurant del carrer Balmes de Barcelona. La  mateixa presència, ben vestit, però sense corbata, un tant nouvelle vague, un poc més vell, i amb el posat serè, clar, de qui està pensant una resposta intel·ligent i pedagògica a qualsevol pregunta sofista.

El Guti va ser el principal artífex del que va ser el peseú de Catalunya, sens dubte el partit més important del país en les últimes dècades de la transició, un partit d’amplíssim espectre, avançat i integrador que hauria pogut ser l’embrió d’una nova esquerra amb ambicions i capacitat per governar Catalunya molt abans de l’arribada del tripartit. Un partit que mirava cap a fora i precisament per això, no va tenir capacitat per neutralitzar el boicot perpetrat des dels seus propis nuclis prosoviètics, amb el consentiment de part dels comunistes espanyols,  i es va fondrei dispersar per sempre com a gran projecte progressista.