L'arbre de pisos

Devia fer molt mala cara perquè, ja amb les maletes al despatx, i a punt de tornar a Palma, divendres la meva jefa es va compadir del meu jet lag i dels abusos que m’havia fer suportar Iberia el cap de setmana anterior i va donar ordres perquè avui dilluns viatgés a Perú en busines.  

Ser passatger a la classe superior d’Iberia és com passar de la pensió de mala mort a l’hotel de cinc estrelles o del 127 al Mercedes,  directament, amb pocs miraments. Més precisament, és passar de la cançoneta del  “¿ pollo o pasta ?” a la arriscada tria entre un Gran Reserva de Rioja, un Brut Nature o un Ribera del Duero del 2001, per acompanyar el dinar. M’he inclinat pel primer i a la tornada ja ho veurem. Però el que més m’ha admirat de la carta menú d’avui, han estat les alternatives de segons plats: solomillo de vaca con salsa de trufa y graten de patata con queso manchego o merluza a la cazuelo con espárragos o tumbet. Sí tumbet, rònic, sense cap agregat ni barroquisme descriptiu a 11.000 metres d’altura i enmig de l’atlàntic. 

L’estrany cuinat no era dolent del tot. Aquest mateix estiu he tengut experiències molt més traumàtiques sense sortir de l’Illa. Això sí, la proposta no te res a veure amb qualsevol de les varietats de tumbet que fins ara havia menjat, ja de per sí molt diverses entre elles. El tumbet prop del cel, és un tumbet amb albergínia, tomàtiga i pebre, com tots els tumbets del món, però hi manquen les patates que son suplantades per ceba i per trossos de carabassó, repartits amb generositat. La composició i presentació d’aquesta combinació d’ ingredients em recordava més la d’un pisto que la d’un plat mallorquí i l’acabat – tot  cruet i independent –m’ha fet pensar més en algunes cuines orientals que en les  Mediterrani. 

Hi he posat un poc d’oli d’oliva La Española, i ha estat ben bo. De postres formatges