L'arbre de pisos

Lima s’allarga seguint la costa des d’una petitíssima elevació,  d’uns 15 metres sobre el nivell del  mar. La conurbació lineal deu tenir més de 20 KM. Una vegada vaig arribar als límits de Puente de Piedra, traspassant suburbis d’assentaments de pols i misèria. Per l’extrem contrari l’any passat vaig anar a dinar de peix a Chorrillos, un lluminós dia de la Immaculada 

La primera impressió que fa Lima, és de ciutat sense cel. Amb atmosfera  de to uniforme gris pàl·lid,  contaminada en l’aire i en el silenci, sempre amb contrapunt de bocines. Densa en trànsit i en gent. De ciutat pobre i antiquada, embotellada permanentment pels petits autobusos en competència dels que penja una persona que fa l’article als potencials usuaris i per taxis de tota mena. Però amb l’ús continuat es pot anar descobrint la ciutat: Barranco, Miraflores, el Centre, els cafès, la intensa vida cultural, els restes colonials, les llibreries, l’esplèndida cuina peruana, fins fer-la una ciutat interessant i fins i tot entranyable que pocs turistes deuen conèixer.   

Lima és una ciutat viva i relativament segura en la que  un pot anar  destriant  els “limeños mazamorreros” els autèntics els que saben que son diferents, que s’identifiquen amb aquesta macrocapital diversa i de contrasts, la pobresa de la qual és no res en comparació amb les regions pobres del país.  Mazamorreros, m'ha fet veure una limeña mazamorrera, que ve de la compota dolça feta amb choclos morats, un postre deliciós, a un país de postres i de llepols. Els limenys es consideren, per tant, a ells mateixos dolços, refinats i enemics de la complicació