L'arbre de pisos

Passatger, transeünt i assidu usuari de vols (pasajero frecuente, en diuen les companyies) em rebel contra la discriminació positiva que toleram els viatgers d’avió, sobreprotegits amb una comèdia impressionant, que no mereixem quan ens desplaçam amb el  metro o amb l’autobús.

El que fa poc més d’un any era considerat una mostra de la paranoia americana, s’ha anat imposant de forma mimètica i sense raons a tots els aeroports. El grotesc  gest de treure’s el cinturó, el  ridícul caminar sense sabates o la molèstia d’obrir i mostrar l’ordinador portàtil, s’acaben d’importar a Son Sant Joan i els hem començat a sofrir amb paciència. L’extremisme amb el medicaments i el sainet dels 100ml, auguren que poden venir coses molt més còmiques.

Algunes nits m’adorm pensant en les cues en ziga – zaga, com un nou suplici de Tàntal, uns passadissos virtuals  a través de les quals no arrib mai ni a l’escaner, ni a la porta d’embarcament, ni al meu avió. Després somnio que aquests caminois ho han omplit tot i que abans d’arribar a casa he de fer cent voltes a la dreta, cent voltes a l’esquerra, i finalment m’he de treure la corretja, les sabates...i els calçons