L'arbre de pisos

Hi ha imatges vistes que es graven a alguna circumvolució de l’encèfal i que després es descarreguen de forma inesperada i intermitent superposant-se a la realitat que un observa.

Això mateix m’ha passat aquesta setmana amb els calcetins  foradats del Sr. Wolfovitz. Uns forats simètrics i generosos, que donaven  alè als  dits grossos dels seus peus, com si fossin les sabates i xoquins que permeten la respiració als galindons a moltes dones d’edat, que han abusat dels tacons en la  seva millor època.

Els peus del President del Banc Mundial han estat un intermitent que dia i nit ha interferit les meves mirades. Les sabates que he observat s’han fet transparents, i de forma invariable la mala passada m’ha fet veure els calcetins foradats de tothom. A les reunions, pel carrer, al metro, a l’aeroport i fins i tot a les fotografies de premsa d'aquests dies. En aquestes fotos de portada, on totes les nostres autoritats, civils, religioses i militars, assegudes en filera, a la Seu, admiraven el geni de Barceló. He vist el món amb els calcetins rovegats de forma implacable i proporcionada, com si fos una novel·la de Saramago  o un primer pla de Buñuel, tot d'una sorprenent unanimitat. Tots mostrant el dit gros del peu.

Els calcetins i els calçons blancs. Una obsessió de les mares d’un temps. I si et passa qualque cosa i t’han de treure la roba ? – em deia mumare -. Un botó caigut de la camisa o un coll massa consumit, no eren ni de molt tant greu com un forat als calcetins.  Per això no faltava al costurer un ou d’aquells de fusta, que servia per sarzir els calcetins.

Aquesta idea fixa de la roba interior  em persegueix.