L'arbre de pisos

Els dos darrers anys he fet mitja dotzena d’escales a Miami, però fins ara no hi havia hagut de quedar mai. Coneixia la ciutat d’es del cel: gratacels, platges extenses i grans autopistes. Ahir quan hi arribàvem el sol ja era baix i el contrallum feia lluir els grans quadrats d’aigües embassades que es van eixugant i els canals que els comuniquen. La vorera de mar rodejada de grans edificis, i  l’enorme planúria de casetes baixes, xalets  i urbanitzacions.

Les primeres vegades, la comèdia que fan fer a l’aeroport de Miami, em semblava exclusiva paranoia americana, però ara que s’ha estès  a tot el  mon, cal reconèixer que organitzen molt millor les coes. Empleats i empleades engalonats, alguns amb gorres de plat,  donen consignes, renyades i indicacions a tothom: ara exhibir el passaport, ara treure’s les sabates, ara posi el dit esquerra aquí,  ara repeteixi el seu nom... un alegre i combatiu exèrcit que vetlla per la nostra seguretat. Anàrquics però eficaços

Quedar a jeure a un hotel de dedins el mateix aeroport – inside -  pot ser depriment, però te l’avantatge que l’endemà pots anar peu pla a fer l’embarcament i que a més tens un caramull de botigues, llibreries  i cafeteries per perdre el temps, si t’avorreixes.

Tot i tenir tal acomodo, em vaig aventurar fins a Miami Beach, la llarga franja de platja farcida de turistes en bermudas i camiseta. Si no fos per les dimensions i la intensitat i dimensions del comerç, poca diferència amb Magaluf o s’Arenal. Això sí, pocs alemanys i molts llatins.

Son les 11 i davant la D34 els impacients ja s’han posat en fila. L'únic vici, de moment, la lectura de el Nuevo Herald que qualcú ha deixat a la butaca i l'observació de tres indígenes del país que es foten una gran pizza per hom. Més enllà una dona enorme jeu damunt la moqueta blava que protegeix tot l'aeroport. L’emocionant aterratge a Tegucigalpa ens espera de nou