L'arbre de pisos

La boira que feia a l'aeroport de Fuenterrabia ha desviat el meu vol a Bilbao de forma no prevista. Hi havia de fer l'horabaixa, després d'un matí de feina a Sant Sebastià,  però l'arribada matutina m'ha regalat temps per tornar al Guggenheim i veure dues fantàstiques exposicions antològiques, la de Palazuelo i la de Kiefer.

Fa quatre anys,  una visita a una col·lecció d'art contemporani de Berlin, em va descobrir a Anselm Kiefer, i les seves grans teles - biblioteques, paisatges - barcelonianes "avant la lettre", dels anys vuitanta. De llavors ençà he seguit les informacions sobre la seva obra, i adesiara n'he trobat alguna als museus, però fins avui no havia vist un conjunt d'obra tan impresionant com el que es mostra a Bilbao, tota una completa retrospectiva d'un dels grans monstres vius de l'art actual.

La mostra s'inicia al mateix hall amb una impresionant obra, de gran alçada: un paisatge desolat i gris, que soporta un poema de Paul Celan, l'escritor jueu-romanés que va sobreviure a l'holocaust. El monument reforçat amb plom, fang, guix, alambres i altres materials és a la part de dalt un cel inquietant, poblat i gris, però a la part mitja hi ha flors de fertilitat, que inciten a l'optimisme. La fascinació pel plom, fruit de l'observació de la reparació d'una canonada, s'explica per les característiques físiques i simbòliques d'aquest metall, que és munició de bala i a l'hora protegeix de les radiacions; dúctil i feixuc; verinós i sempre trist; maleable i contundent...

Hi ha plom també en les composicions conceptuals dedicades a les dones: les reines de França, una genealogia que condueix a l'extinció, i en els llits buits, impressionants, com tombes, que son un homenatge a les dones de la Revolució Francesa, i les dones de les mitologies de l'antiguitat (Circe, Claudia Quinta, Tusnelda...) amb les seves testes simbòliques dels seus mites. Plom també en els vaixells que fan absurdes batalles navals, en record del futuriste i desbaratat poeta visionari rus Velimir Khlebnikov, que havia profetitzat cada quants cents d'anys hi hauria un gran desastre militar marítim. El Kiefer més recercador es fa patent en el tractament de la creació, seguint les explicacions de la càbala: una creació independent i lliure, que és la que l'ha fet extasiar-se davant les constel·lacions reconegudes des d'un observatori hindú.

Les representacions, la individualitat dels objectes, dels vestits, condueixen a pensar també en Beuys, mestre informal, però aquest entenia l'art com a "veritat" amb la que es podia influir en el comportament dels homes, mentres que Kiefer és relativista i excèptic i s'esforça per allunyar-se de tot absolutisme i tot dogma. Per això, pot ser, torna als camps tristos i melancòlics d'arbres secs arrenglerats, a la solitud dels grisos i els ocres, que tornen a insinuar el que vaig veure en aquella primera exposició de Berlin