L'arbre de pisos

Del rebosteig d’aquests dies emergeixen novament les capses amb restes de sanefes. Fragments de rotllets, quasi sempre mutilats que son el residu de la  donació de papers pintats al Museu de Mallorca fet ja fa més de quatre anys.

Es en aquestes trinxes destinades a marcar amb gràcia els límits de la decoració, on moltes vegades l’atreviment de color i de formes és més agosarat. Un contrapunt de formes avantguardistes per la gravetat dels salons o un remat floral pel menjador coronat amb fruites i vegetals més mengívoles que l’avorriment pretensiós de les imitacions de fustes o marbres.

Ara tornen les formes pops dels papers pintats dels anys seixanta, psicodèlies i formes arredonides i càlides a les que seguiria, els setanta,  l’època de la massificació de papers geomètrics que feien mal a la vista i la reproducció abusiva de pseudoclàssics productes de baixa qualitat, que varen ferir de mort el paper pintat. Res a veure amb les delicioses fines línies capaces de confraternitzar la dignitat de l’or amb ratlles de color de remembrança ètnica, mostra del avantguardisme decoratiu d’entreguerres.

Fins i tot la cursileria manierista destinada a donar pau als dormitoris burgesos te la seva gràcia d’ingenuïtat popular i de detallisme d’altre temps en sanefes de romanticisme rosa.

Els papers pintats com a norma decorativa urbana neixen amb la revolució industrial; els anglesos inventen el 1839 una màquina de cilindres capaç d’imprimir 400 rotlles de paper per dia que el 1850 feia peces de vuit colors i de vint el 1874. Però la resistència artística dels pintors i la sensibilitat d’un personatge com William Morris , dissenyador, socialista més o menys utòpic, poeta i impulsor del moviment art and crafts aconseguiren que la producció en sèrie no degenerés en dissenys maquinals i va fer anar la creativitat  per les vies artesanes que els fabricants de paper acabarien per adoptar.

Les parets descrostades d’alguns edificis en obres de Palma, destapen vestigis d’arqueologia paperera recent i indiquen que no fa tant els pisos de Ciutat i de Mallorca s’entapissaven de productes belgues, anglesos o francesos que el vigor comercial duia a les nostres botigues.