L'arbre de pisos

El darrer dia d'olimpíades, el darrer dia d'himnes, vaig voler comprovar si era  en vigor l'himne que es canta a Son Rapinya el dia de Sant Bartomeu. Un himne més que centenari, de cinc estrofes, atribuides a Margarida Caimari. Efectivament, perdura l'ofici de Sant Bartomeu, traspassat a darrera hora de l'horabaixa, però no absent de solemnitat senzilla, de balls de l'oferta, d'adoracions de relíquies, i del singular himne que es canta a tres veus acabada la cerimònia amb l'entusiasme dels guanyadors d'una medalla d'or: 

 

Un  himne que paralitza el temps d'una barriada que era poble de conradors i menestrals a l'hivern i colònia de llargs estiuejos per a burgesos i comerciants de Ciutat els mesos de més calor. Un llogaret que era Son Llull i que la necessitat dels miserables va transformar en Rapinya. Establit a les portes de Ciutat, saludable refugi d’epidèmies, recer de guerres civils per uns i cami de les cunetes per altres. Rics i pobres...tota una transformació que és a la memòria de la web.

Guait a la missa i en un moment, aclucant els ulls i sentint només l'anar i venir de ventalls, em transport a fa una quarantena d'anys, quan ja només les famílies antiquades, mantenien els costums estivals dels anys trenta. L’himne a Sant Bartomeu perdura com un feliç anacronisme, com la bellesa peremne del portal de l’Esglèsia