L'arbre de pisos

El darrer dia d'olimpíades, el darrer dia d'himnes, vaig voler comprovar si era  en vigor l'himne que es canta a Son Rapinya el dia de Sant Bartomeu. Un himne més que centenari, de cinc estrofes, atribuides a Margarida Caimari. Efectivament, perdura l'ofici de Sant Bartomeu, traspassat a darrera hora de l'horabaixa, però no absent de solemnitat senzilla, de balls de l'oferta, d'adoracions de relíquies, i del singular himne que es canta a tres veus acabada la cerimònia amb l'entusiasme dels guanyadors d'una medalla d'or: 

 

Un  himne que paralitza el temps d'una barriada que era poble de conradors i menestrals a l'hivern i colònia de llargs estiuejos per a burgesos i comerciants de Ciutat els mesos de més calor. Un llogaret que era Son Llull i que la necessitat dels miserables va transformar en Rapinya. Establit a les portes de Ciutat, saludable refugi d’epidèmies, recer de guerres civils per uns i cami de les cunetes per altres. Rics i pobres...tota una transformació que és a la memòria de la web.

Guait a la missa i en un moment, aclucant els ulls i sentint només l'anar i venir de ventalls, em transport a fa una quarantena d'anys, quan ja només les famílies antiquades, mantenien els costums estivals dels anys trenta. L’himne a Sant Bartomeu perdura com un feliç anacronisme, com la bellesa peremne del portal de l’Esglèsia

La fotografia  de les tres  dones baixant les costes de la Bonanova  aconsegueix un efecte aerodinàmic, si més no, airós. La corba, l’ impuls de la baixada, les formes dels abrics, el pentinat i el gran bolso que s’intueix de la dona d’ enmig que camina amb elegant seguretat. Te un aire picasià. La del fons sembla més jove i res permet assegurar que pertany al mateix grup. Pot ser espera el pas de les dues dones per posar davant la vista.