L'arbre de pisos

Poca gent devia reparar en l’existència d’unes cases de possessió que l’extensió urbana havia marginat i que la proximitat del camp de futbol del Mallorca convertia en una extravagància. Les cases del Rafal, damunt un turonet, dominant el camí dels Reis i Ca’n Valero, donant l’esquena a Son Flor ja fa temps que no tenien cap futur i reclamaven una darrera fotografia de la seva lenta extinció. Però una ràpida acció de principis d’aquest estiu que ara acaba,  ha convertit en mil miques el que fins ara era una fortalesa en runa. Res se n'ha sentit a dir. Sempre ens quedarà el google maps, on encara es poden contemplar les imatges satel·litals del Rafal de Son Santiscle o Rafal del Vinyet, cognoms que tenia el Rafal, segons Miquel Forteza.

    

Qui hagi llegit o fullejat Del meu temps, les memòries de don Miquel Forteza i Pinya, lectura necessària per compondre una porció de la Palma d’un temps, serà capaç de tancar els ulls davant les despulles del casalot i veure desfilar  l’ambient i els personatges dels estius de fa cent anys al Rafal: l’amo en Bernat, l’amo en Guiem de ca ses Bieles- un poblat, ara fantamagòric que pega a la carretera de Puigpunyent -, el missatge Mateu, la tia Pepa que hi va morir loca, els balls a l’era... tot un microunivers, ara esmicolat i esperant alguna promoció urbanística. Requiescat in pacem i que al cel el vegem amb Son Quint i Son Moix, altres morts dels andurrials.

Llegesc més tard que Arca havia mogut accions intenses per salvar el Rafal, conegut també, segons diuen, per Sa Casa Blanca, i que ha denunciat el seu enderrocament. L'Ajuntament va informar fa dues setmanes que obriria un expedient

Dijous a darrera hora es presentaren a la seu del Col·legi d’arquitectes els dos toms d’un estudi sobre l’obra arquitectònica de Guillem Reynés Font, que és a punt de sortir. Els autors, Miquel Seguí, Elvira Gonzalez i Guillem Reynés Corbella, aquest darrer depositari de l'arxiu de l'avi i impulsor de la publicació. Els amfitrions, els patrocinadors, alguna autoritat, pocs curiosos i deu dels onze nets de l’arquitecte Reynés. Una reunió familiar ara infreqüent, que em va fer evocar l’asistència, l’any 1968, al funeral a sant Nicolau, que rememorava els cinquanta anys de la mort de l’avi, l’únic acte en homenatge seu al que jo fins ara havia participat. Al final de la missa, com altres persones, s’acostà a la senyoràvia, Antoni Jimenez Vidal, que havia estat delineant de l’avi, i agafant les mans de la viuda, exclamà emocionat: “Encara ara no me’n puc avenir”. Paruales xocants que als meus dotze anys em feren entendre que les afliccions i  les desgràcies tenen difícil explicació a qualsevol edat.

Tot i això, en la nostra infantesa , el senyoravi Reynés, l’arquitecte Reynés, que tenia un cèntric carrer a Palma era un absent llunyà, existent, però poc present, molt diferent als morts propers, tios i avis que havíem conegut.

Absent per un accident, el grip del 1918, que en pocs dies, arribat ja malalt d’un viatge, el rematà al dormitori de la casa de Son Rapinya, la casa que sis anys abans havia comprat per fer feliç la seva dona, la casa més bella i alegre de la contrada, que la viuda conservà fidelment i on va voler morir també, molts anys més tard.

Present en les evocacions sobre la seva obra, Lluc especialment en les visites que hi feiem, un record en tercera persona, d’admiració i respecte, present en les escasses fotografies conservades i present en les petites anècdotes que, amb el coneixement de la seva obra completen uns contorns, un retrat-robot, d’un homenot important, que encara construim. L'arquitecte, l'home compromès amb el seu pais i l'home íntim de família, dues mirades. L'una que rebrota dels documents i papers; l'altre, quasi insalvable, feta de records de records.  L'obra ara presentada, germana gran de la que publicà fa un parell d'anys en Jordi Vidal Reynés amb els escrits de l'arquitecte sobre art i arquitectura, comencen a fer surar els fets i les idees de Guillem Reynés.

Les obres, els pensaments i la memòria. Aquesta sempre més làbil, a punt de morir. Del record fotogràfic el més present és el posat seré de la fotografia de grup a l’homenatge que tots els participants a les obres de Can March del carrer de Sant Miquel, li reteren en acabar la construcció. Un catàleg complet d’oficis i de proveïdors de l’època: pintors, moblistes, picapedrers, llenterners, rajolers... signen satisfets de la feina feta i de la direcció. En aquesta foto, la mateixa que es feu servir pel singular recordatori de mort, l’arquitecte Reynés te un aire de satisfacció madura. Es troba  a gust, però l’actitud és humil i discreta, tot i ser el centre de la imatge. Reynés que era un home petit d’estatura, no pretén mai destacar en les fotografies, hi és integrat i senzill, amb la naturalitat que els seus orígens, una família d'Alaró, enriquida a finals del XIX, la vivència interclassista de la seva professió i els seus ideals polítics li fan expressar.

De la memòria oral ens arribà la imatge d’un home extravertit i inquiet. Despistat sense complexes, va arribar a demanar estranyat  pel difunt que no veia a la reunió un dia que anà a donar el pésame a casa d’un mort conegut, repetia ell mateix l’enfiloll de distraccions. Un home franc que s’entenia amb els polítics d’aquell temps, els Maura, Rosselló, Forteza, amb els homes de fortuna, en Verga i en Torró, amb l'Arxiduc i els aristócrates locals, amb tot el clergat, però sobretot amb la gent de poble, dels que apren paraules i solucions arquitectòniques i dels que practica el gust per les coses senzilles. També la del catalanista-mallorquinista, activista de la Veu de Mallorca i del Centre Regionalista, element perillós per l'Heraldo de Madrid, era recordat per la senyoràvia que va ser renyada el dia que començaven a passar junts el primer rosari: que vol dir, no reses en mallorquí ? es va sorprendre quan ella començava dient davant el primer padrenuestro.  I finalment l’home catòlic militant, de catolicisme no exhibicionista però actiu membre de la Congregació Mariana, germà de due monges reparadores,  que el feia home de confiança i col·laborador dels Alcover, Costa, Galmés. Un telegrama des de Madrid, el dia del naixement del seu fill més petit, apunta la prioritat: no m’espereu; batiaul-lo d’inmediat.

La posició d’arquitecte Provincial i d’arquitecte Diocesà feien anar Reynés d’un poble a l’altre de Mallorca i de Madrid a Barcelona de continu. Per tot aprofità per fer proselitisme de les idees regionalistes, fins i tot contracorrent, per estudiar i salvar el patrimoni artístic i arqueològic, comprometent la seva fortuna, com en el cas de la col·lecció del cardenal Despuig, i per difondre l’art i l’arquitectura. Per tot absorbia la modernitat d’aquell temps: l’esperantisme, els corrents pedagògics moderns, els nous corrents arquitectònics, que rebaixaven el modernisme i recuperaven l’historicisme del llenguatge propi. Una obra no acabada en cap dels sentits. Guillem Reynés, el polític i propagandista que hauria ocupat càrrecs  i reivindicat l'autonomia, deixant el radicalisme juvenil, l'arquitecte que deixà tantes esglèsies per bastir, tantes reformes per acabar i tot un eixample que s'oferia com a camp d'edificació reptadora i el pare que deixà una família inconclusa i uns fills que saberen que era l'orfanesa i el dol fort de principis del segle XX.

Un home bò en paraules del Dr. Manuel Martin Salazar, Inspector General de Sanidad, i impulsor de la reforma del Llatzaret de Maó: "Este arquitecto, lo digo aquí para honor suyo, es uno de los hombres más inteligentes y honrados que yo he conocido"

El diari d’avui diumenge presenta un reportatge de les donacions-incautacions del temps de la Guerra Civil. De les que s’agraïen amb la creu de ferro i dels que eren gratia et amore, més o menys voluntàries, més o menys efecte de la por o efecte del fanatisme que s’anava aferrant amb tanta simplicitat.

A ca nostra hi ha la creu i conten que les pasteres del jardí serviren també per amagar les alaques més estimades

Encara s’evadeix al sentit comú com es pogué precipitar d’una forma tan brusca i aspre l’odi social entre persones i el desig d’extermini del contrari. Fa por veure la mutació veloç que va fer possible que classes mitges, conservadores per catòliques, s’apuntassin a donar suport a un cop d’estat militar, amb la ingènua esperança que seria un parèntesi per evitar el marxisme.

Ho dic perquè crec que  la contribució econòmica al Moviment, sens dubte sota pressió abusiva en molts casos, arribava a tenir, en molts d’altres, la franca i cega aportació a una guerra que era presentada com un mal necessari en el deliri col·lectiu que provocà la propaganda.

Gràcies a la virtut de l'ordre - certament no heretat - del meu avi, que cada més feia un petit feix amb tots els rebuts, factures i papers i els ordenava dins uns sobres blaus, puc valorar aquestes petites contribucions directes i indirectes. La primera, al·ludida avui al diari, la del “plato único” a casa o a la fonda, que representava una considerable derrama.

Qualsevol rebut ordinari es convertia en pretext per a suportar una sobretaxa. La subscripció al diari:

O la quota periòdica de l’associació corporativa, incrementada amb una subscripció VOLUNTARIA, per tal d’afavorir als que patien la crisi

La lluita contra l’atur en aportacions expresses

O bé en segells que compareixen a les cartes, a les factures o als rebuts de tota casta, com aquests del Foment del Turisme, de l'Assitencia Palmesana o del Circulo de Obreros Católicos:

                          

La contribució és molt més extensa, avegades explícita: la defensa antiaeria o bé representada per un mostrari de fórmules més indirectes: anuncis per quedar bé a les noves publicacions del règim, subscripcions, assistència a actes, penjades de banderes i ornaments als comerços, les filles a la sección femenina, i els fills mobilitzats...de tot això també en col·leccionava papers el meu ancestre

El blog de Josep Pla, la plana que calca, quasi dia per dia, el seu Quadern Gris, permet una lectura harmonitzada del que l’escriptor vivía fa noranta anys. Les mateixes estacions de l’any, el mateix cicle. Les coses inalterables en el temps i tots els canvis radicals que han allunyat definitivament el passat de fa només dues o tres generacions. Aquests dies, toquen les referències a l’epidèmia de grip. Pla ens recorda el grip, com ens el recorda cada any per aquest temps la Conselleria, amb les campanyes de vacunació antigripal.

L’any 1918, va ser l’any del grip (o de la grip, a Mallorca el mot pateix d'hermafroditisme popular), uns dels anys amb etiqueta pròpia, la grip espanyola per alguns, una marca trágica per un virus estranyament virulent, que deixà prop de cinquanta milions de morts, just quan era a punt d’acabar el drama també mortífer de la Guerra Europea.

A Mallorca el grip va deixar més de mil sis-cents morts, gent jove en general,  d’amalgama interclassista, en  moments que la guerra exterior – Mallorca sempre s’ha beneficiat dels conflictes bèl·lics – afavoria el progrés econòmic i l’aparició de grans i perdurables fortunes.

Devia ser aquesta barreja de dol i esperit comercial, trempada d’aquest humor mallorquí, que flueix en els moments més crítics, el que degué aflorar aquell any en forma d'avís botiguer. Garantida la llibertat, per la inexistència encara de la censura del políticament correcte, l’epidèmia es podia convertir en gràcia i  reclam publicitari. Humor negre que no devia ser mal tolerat si el consideraven útil per fer propaganda sense complexes moltes pimes d'aquell temps.

Fa no molt vaig anar a parar a les pàgines de l’humorística revista Foch i Fum, que insertava anuncis versificats d’aquesta mena: 

Anuncis de negocis que encara ens sonen o dels que no és mal de fer seguir-ne el rastre de la memòria. Oficis de tota casta pintors, sabaters, fusters afectats de bon humor i amb ganes de fer calaix fos com fos.

Un marketing que cercava remeis i no tenia cap mania en recomanar el suc per mitigar les penes o prescriure, com a vacuna contra el virus, qualsevol medicina alcohòlica, fos xampany, cervessa o palo

El darrer dia d'olimpíades, el darrer dia d'himnes, vaig voler comprovar si era  en vigor l'himne que es canta a Son Rapinya el dia de Sant Bartomeu. Un himne més que centenari, de cinc estrofes, atribuides a Margarida Caimari. Efectivament, perdura l'ofici de Sant Bartomeu, traspassat a darrera hora de l'horabaixa, però no absent de solemnitat senzilla, de balls de l'oferta, d'adoracions de relíquies, i del singular himne que es canta a tres veus acabada la cerimònia amb l'entusiasme dels guanyadors d'una medalla d'or: 

 

Un  himne que paralitza el temps d'una barriada que era poble de conradors i menestrals a l'hivern i colònia de llargs estiuejos per a burgesos i comerciants de Ciutat els mesos de més calor. Un llogaret que era Son Llull i que la necessitat dels miserables va transformar en Rapinya. Establit a les portes de Ciutat, saludable refugi d’epidèmies, recer de guerres civils per uns i cami de les cunetes per altres. Rics i pobres...tota una transformació que és a la memòria de la web.

Guait a la missa i en un moment, aclucant els ulls i sentint només l'anar i venir de ventalls, em transport a fa una quarantena d'anys, quan ja només les famílies antiquades, mantenien els costums estivals dels anys trenta. L’himne a Sant Bartomeu perdura com un feliç anacronisme, com la bellesa peremne del portal de l’Esglèsia