L'arbre de pisos

Divendres coincidirem a un mateix sopar, a casa d’un amfitrió amic comú, quatre comensals que teníem – havíem tengut, òbviament – senyoràvia i en parlàvem com la cosa més natural del mon. Supòs que ara mateix no deu existir cap senyoràvia, ni cap senyoravi, perquè en el meu temps eren ja rara avis i conservades només en els nuclis més tradicionals de ciutat. Dues condicions: tradicionals i de ciutat. Les senyoràvies no eren exclusives de les cases butifarres, ni de les immensament riques. Hi havia senyoràvies butifarres, senyoràvies xuetes o senyoràvies de qualsevol família burgesa o de classe mitja de Ciutat. Pròpies d’un acomodament mínim eren, això sí, un producte exclusiu de Palma, ni pretensiós ni exhibicionista, una fórmula adaptada amb naturalitat al formalisme rigorós i reverent que afectava a qualsevol classe social tengues padrines, àvies o senyoràvies. Una mena d’epítet social confegit a l’antic àvia que havia imperat arreu fins l’aparició dels padrins i padrines.

La coincidència m’ha fet recuperar aquesta fotografia d’una senyoràvia de senyoràvies. Presideix endolada una senyoràvia envoltada de catorze nets i netes, distribuïts per gèneres fent una composició equilibrada i formal. Fins i tot la jugueta caiguda  a baix a la dreta, pareix posada expressament per garantir l’organització acadèmica del conjunt i compensar el bassiot de l’esquerra.

Tot un estol de jovenetes, nins i nines d’uniformitat estiuenca que serien amb el temps aquests senyoravis i senyoràvies que alguns encara hem conegut.

Una fotografia datable cap el 1898  en la que la meva senyoràvia, Aina Quintana, és la més gran de les netes i nets. 

La senyoràvia, viuda des de l’Any del Grip, només es permetia els piquets blancs a l’estiu en el fons negre del dol permanent del seu vestuari. La senyoràvia exercia un natural matriarcat, amb la naturalitat de qui ha lluitat tota una vida per no claudicar cap dels inamovibles principis socials i religiosos. Dominant i entranyable, implacable amb la desviació de la norma, però pacient amb les rutines de cada dia, la convivència generacional de cada estiu, era un incís retrospectiu en les nostres vides, un forat a un passat molt llunyà del que podíem retenir expressions i històries. 

La senyoràvia va fracassar en la imposició d’unes regles d’urbanisme a la taula que mai he estat capaç de respectar, però a força de repetir-la cada nit, m’ha quedat gravada la completa lletania en llatí, amb les particulars os obertes dels plurals llatins – els apostolòrum, pecatòrum... – que tenien tota la gràcia del mallorquí, d’un mallorquí misteriós i incomprensible, i a les que no quedava més remei que respondre l’ora pro nobis de rigor.