L'arbre de pisos

Malament van les coses quan ens hem d'aferissar a un pont. Son tan pocs els vestigis que queden de la identitat de la nostra ciutat i la nostra Illa, son tan poques les coses que ens resten de la nostra memòria infantil, i de la nostra història, que fins i tot hem de defensar el pont del tren. Un pont que la seva pròpia intrascendència feia important en la nostra vida quotidiana

Avui, no se  si amb alevosia, però si que ha estat de matinada, amb escasa diurnitat, en un dissabte de pluja, han passat la vergonya de l'excavadora - perquè no la incorporen al nostre escut o la nostra bandera ? -  per damunt un símbol que molts de ciutadans estimaven.

És com un càstig. Si estimau algún recó de la vostra ciutat, algún indret de la vostra Illa, callau, algún sàdic pot fer que descomparegui demà mateix

El dia que va morir Vazquez Moltalban, vaig pensar que encara ens quedava Haro Tecglen. No era el mateix, però havia estat un dels primers referents de l'educació política dels anys 70 i ara, enfant gran i terrible, es podia permetre el luxe de despotricar de tot i ser la veu crítica que encara ens removia la consciència des de la seva columna.

A qui podrem llegir ara, quan dins la confusió política, volguem trobar una brújula lliure, descarnada i independent ?

Hi ha dies que queden gravats a la memòria i que marquen. Record avui els sentiments dels dies 26 i 27 de Setembre de l’any 75 i com la seva impressió va repercutir en la consciència i en la posició ètica i política de molta gent de la meva generació.

Dia 25 de Setembre havia d’examinar-me a Barcelona, d’una assignatura que m’havia quedat pel Setembre. L’endemà era una d’aquelles jornades,  pròpies de l’època, en les que no arribava a passar res, però a l’ambient era ben perceptible la ràbia i la tensió. Les Rambles eren plenes de gent amunt i avall. Gent que si es coneixia, quan es creuava, només es mirava als ulls sense saludar. Amunt i avall, esperant que algú llancés un crit o saltés al carrer. No es arribar a produir el trencament d’aquell silenci.

Al començament de la Rambla, el Govern Militar estava completament rodejat de Policies Armats a cavall, i a totes les cantonades del passeig hi havia tres o quatre “tocineras” a l’aguait. Miraculosament, apareixien de tant en tant alguns pamflets per en terra

Pensavem, encara ingenus,  que al final arribaria l’indult. La compareixença del ministre d’informció i turisme, després del Consell de Ministres no va ser gens aclaridora. Al vaixell de tornada a Palma, interpretavem de forma diversa el comunicat.

Ara pens com anava de lenta la informació en aquells temps. Un cop a terra tres companys ens dirigirem a comprar la darrera edició del Diario de Mallorca, a la pròpia redacció, per tenir seguretat del que era una informació tan cruel com confusa. Encara tenc guardat aquest exemplar

La matinada de divendres no em podia dormir de cap de les maneres i cansat de donar voltes dins el llit em vaig aixecar. Eren prop de les dues i vaig pensar que un poc de televisió m'ajudaria a fer venir la son.

Vaig anar passant cadenes. Moltes d'elles aprofiten aquestes hore per repetir programes o per passar pel·lícules eròtiques o simplement pornografia dura. Em va sorprendre arribar un canal  en mallorquí i vaig recordar que algú m'havia comentat que a Barcelona es pot sintonitzar IB3. Hi feien una comèdia (o un drama tragicòmic, no ho se) que es diu Vallterra que puc ben assegurar que no desdeia gens ni mica del porno dur de les cadenes del costat. A mi em va fer una impressió similar: una curiositat morbosa per seguir  mirant, una espontània excitació - però d'altre gènere - i un avorriment al cap d'una estona de badar.

La telesèrie em va recordar immediatament aquelles comèdies que la Companyia Artis representava a les festes de Son Rapinya o de la Vileta i que tant m'entussiasmaven de petit, però ara molt més desubicada, més histriònica i molt més falsa que aquelles representacions populars. Quin desastre ! M'han dit que Simó Andreu ho fa molt bé, però em faig creus de com es pot arribar a difondre un producte tan tòpic i manierista i em deman si avui en dia és possible fidelitzar algú amb una historieta de senyors i missatges més falsa que que un duro sevillà.

No he vist gaire més coses d'IB3. No estic gens convençut que s'hagués de crear quan ja hi ha prou ofertes tant en català com en castellà, però tampoc he compartit l'oposició sistemàtica de molta de gent, que si hi creuen, però que mai entendran com es fan els projectes de país. L'unica cosa que ara en conec m'ha sembalt d'una mediocritat deplorable, que fa empegueir el doble quan un el veu des de Barcelona

Les targes de viatjant - de transeünt-  freqüent, son la pastanaga que les companyies d’aviació posen als que no tenen més remei que sovintejar els seus serveis. La promesa que algun dia podran fer un viatge de gratis és un regal estúpid, quan un el que desitja és passar setmanes o mesos sense haver de sortir de casa.

Quan hom viatge molt més del compte les targes ordinàries es transformen en plàstics de plata o fins i tot d’or. En aquest cas això ja dona dret a ocupar les sales VIP durant les esperes.

Les sales VIPS son el redós, aparentment confortable, dels executius. Llum agradable, butaques còmodes, diaris, begudes i snacks a dojo. Les sales VIPS son el mostrari de la golafreria dels humans quan el menjar és de franc.

Avui he tornat a patir el retard del meu vol i m’hi he tornat a refugiar. La sala era plena d’alemanys ben vestits i ben menjats. Xerren fort pel mòbil, alguns fumen i quasi tots beuen cervesa. Una parella de famosos també crida. Impossible pegar una becada. L’únic punt de connexió gratuïta a internet està permanentment copat i passades les sis la fresqueta de l’aire condicionat és neutralitzada pel calor del sol que entra pel finestral.

L’espera s’ha acabat a la sala comuna