L'arbre de pisos

Hi ha dies que queden gravats a la memòria i que marquen. Record avui els sentiments dels dies 26 i 27 de Setembre de l’any 75 i com la seva impressió va repercutir en la consciència i en la posició ètica i política de molta gent de la meva generació.

Dia 25 de Setembre havia d’examinar-me a Barcelona, d’una assignatura que m’havia quedat pel Setembre. L’endemà era una d’aquelles jornades,  pròpies de l’època, en les que no arribava a passar res, però a l’ambient era ben perceptible la ràbia i la tensió. Les Rambles eren plenes de gent amunt i avall. Gent que si es coneixia, quan es creuava, només es mirava als ulls sense saludar. Amunt i avall, esperant que algú llancés un crit o saltés al carrer. No es arribar a produir el trencament d’aquell silenci.

Al començament de la Rambla, el Govern Militar estava completament rodejat de Policies Armats a cavall, i a totes les cantonades del passeig hi havia tres o quatre “tocineras” a l’aguait. Miraculosament, apareixien de tant en tant alguns pamflets per en terra

Pensavem, encara ingenus,  que al final arribaria l’indult. La compareixença del ministre d’informció i turisme, després del Consell de Ministres no va ser gens aclaridora. Al vaixell de tornada a Palma, interpretavem de forma diversa el comunicat.

Ara pens com anava de lenta la informació en aquells temps. Un cop a terra tres companys ens dirigirem a comprar la darrera edició del Diario de Mallorca, a la pròpia redacció, per tenir seguretat del que era una informació tan cruel com confusa. Encara tenc guardat aquest exemplar