L'arbre de pisos

Aquests dies he vist reeditat un fenomen que vivia els anys setanta quan era estudiant a Barcelona i vivia amb intensitat l’apassionant vida política d’aquells moments. Quan tornava de vacances a Mallorca em sorprenia que alguns dels meus companys que s’anaven radicalitzant políticament, ho feien pensant que seguien el model que guiava els canvis a Catalunya. El que al Principal era marginal i minoritari, i fins i tot d’un radicalisme excèntric, era adoptat a Mallorca per l’esquerra i el nacionalisme d’esquerres com a part del seu bagatge polític ordinari, tant en els conceptes com en la forma de combat.

Aquests dies em torna  a sorprendre que gent que manté habitualment posicions properes al partit socialista, a esquerra unida o al PSM, expressin  simpatia i debilitat cap el que representa Esquerra Republicana en aquests moments.

Els articles de Ferran Aguiló i de Pere Fullana, avui al Balears, en son una bona prova. Un s’enlluerna per l’assembleisme i l’altre ens parla d ela força de la seva acció.

A mi l’esquerra republicana de fa dos anys i mig, disposada a governar, disposada a pactar i orientada a l’esquerra, també em va commoure, però pens que només des del coneixement superficial es pot mantenir aquesta visió, més des de posicions que defensen el govern com a eina del canvi. El que més a destacat al llarg d’aquest període del tripartit, no són les esperpèntiques situacions que ha anat creant Carod. A banda de la posició davant l’Estatut, el més dramàtic i palpable ha estat la inacció a les que s’ha sotmès les conselleries manades pels independentistes i el model burocràtic i antiquat que s’ha pretès imposar a tot el govern

No hi ha manera de dormir. Quina son. Ahir no em vaig voler perdre en Matias Vallès (molt bé, però amb massa ganes dir massa coses). He anat a l’Auditori a escoltar tres suites per a violoncell de Bach. Misteriós, antic i modern. Magnífica interpretació de Cocset.

A la tornada no havia recordat que l’enllaç de Sagrera s’ha de fer sortint per la Meridiana, i així no son hores per un dia que s’han de consumir sens falta les darreres noticies. Per primera vegada, ara massa tard, en Maragall s’ha posat el capell de President i s’ha decidit a comandar.

Al programa de na Terribes en Carod i en Nadal expliquen la seva versió. Ara ningú en te la culpa.

Els polítics han oblidat que estan per exercir l’autoritat, i fan el que ara es diu “fer de polític” es a dir pastelejar i no prendre decisions.  La novetat ha estat afegir-hi una visió angelical, pretransicional, diria, de la política

El mal que s’ha fet el tripartit i el que ha fet Maragall tolerant el no govern i les actituds naifs  no són ni comparables amb el nostre pacte de progrés. Hi ha similituds en la torpesa presidencial, però el govern de Balears, tot i tenir consellers rematadament dolents, va fer molta més acció de govern i va prendre moltes més decisions que el tripartit, comptant a més amb l’hostilitat de sindicats i ecologistes i amb molta menys base social.

El mal que s’han fet els independentistes tudant el capital que havien guanyat fa dos anys és un suïcidi generacional que pot ser no comprendran fins d’aquí a molts d’anys. Ara toquen quatre mesos de sentir disbarats. Pot ser és el darrer dia d'escoltar les noticies. O el parte