L'arbre de pisos

Aquests dies he vist reeditat un fenomen que vivia els anys setanta quan era estudiant a Barcelona i vivia amb intensitat l’apassionant vida política d’aquells moments. Quan tornava de vacances a Mallorca em sorprenia que alguns dels meus companys que s’anaven radicalitzant políticament, ho feien pensant que seguien el model que guiava els canvis a Catalunya. El que al Principal era marginal i minoritari, i fins i tot d’un radicalisme excèntric, era adoptat a Mallorca per l’esquerra i el nacionalisme d’esquerres com a part del seu bagatge polític ordinari, tant en els conceptes com en la forma de combat.

Aquests dies em torna  a sorprendre que gent que manté habitualment posicions properes al partit socialista, a esquerra unida o al PSM, expressin  simpatia i debilitat cap el que representa Esquerra Republicana en aquests moments.

Els articles de Ferran Aguiló i de Pere Fullana, avui al Balears, en son una bona prova. Un s’enlluerna per l’assembleisme i l’altre ens parla d ela força de la seva acció.

A mi l’esquerra republicana de fa dos anys i mig, disposada a governar, disposada a pactar i orientada a l’esquerra, també em va commoure, però pens que només des del coneixement superficial es pot mantenir aquesta visió, més des de posicions que defensen el govern com a eina del canvi. El que més a destacat al llarg d’aquest període del tripartit, no són les esperpèntiques situacions que ha anat creant Carod. A banda de la posició davant l’Estatut, el més dramàtic i palpable ha estat la inacció a les que s’ha sotmès les conselleries manades pels independentistes i el model burocràtic i antiquat que s’ha pretès imposar a tot el govern