L'arbre de pisos

Demà a les set i mitja es presenta el  poema inèdit de Ramon Picó i Campamar l’Adéu del Jueu, editat per  la Fundació Guillem Cifre de Colonya i il·lustrat per Jaume Pinya en un acte al Consell Mallorca, que comptarà amb l’al·licient d’una conferència de Margalida Tomàs, la persona que més sap sobre l’autor i el del regal del llibre.

L’edició d’aquest llibre amb traduccions al castellà, anglès, francès, alemany i hebreu, ha resultat més laboriosa del que m’hauria pensat, però m’ha ajudat a descobrir un personatge de biografia apassionant, fins fa poc oblidat dels mallorquins. La difusió del poema es situa en un moment que de mica en mica han anat publicant-se algunes de les seves obres més destacades: els poemes Garraf i La filla de l’Argenter per part de El Gall de Pollença i el drama històric Cor de Roure a cura de Pere Farrés.  

Picó va passar del radicalisme lliberal de la seva joventut, del que el poema, n’és una bona mostra, al catalanisme polític que el va fer acabar a la Lliga. És en la primera etapa de rebel·lió quan no pot consentir la discriminació de mallorquins per mallorquins i quan surt en defensa d’un altre valent, el canonge Josep Valentí i Cortès, que s’havia atrevit a denunciar les desigualtats. Passats els tumultuosos i romàntics inicis, va trobar la seva estabilitat com a secretari de Eusebi Güell, i aquesta situació el va convertir en una persona rellevant de la vida cultural i política de Catalunya. Va ser President de la Jove Catalunya, del Centre Excursionista de Catalunya, de l’ateneu Barcelonès. Va ser del grup redactor de les Bases de Manresa,  col·laborador de Mossèn Antoni Mª  Alcover en la tasca del Diccionari i participant del I Congrés de la Llengua Catalana 

La boira que feia a l'aeroport de Fuenterrabia ha desviat el meu vol a Bilbao de forma no prevista. Hi havia de fer l'horabaixa, després d'un matí de feina a Sant Sebastià,  però l'arribada matutina m'ha regalat temps per tornar al Guggenheim i veure dues fantàstiques exposicions antològiques, la de Palazuelo i la de Kiefer.

Fa quatre anys,  una visita a una col·lecció d'art contemporani de Berlin, em va descobrir a Anselm Kiefer, i les seves grans teles - biblioteques, paisatges - barcelonianes "avant la lettre", dels anys vuitanta. De llavors ençà he seguit les informacions sobre la seva obra, i adesiara n'he trobat alguna als museus, però fins avui no havia vist un conjunt d'obra tan impresionant com el que es mostra a Bilbao, tota una completa retrospectiva d'un dels grans monstres vius de l'art actual.

La mostra s'inicia al mateix hall amb una impresionant obra, de gran alçada: un paisatge desolat i gris, que soporta un poema de Paul Celan, l'escritor jueu-romanés que va sobreviure a l'holocaust. El monument reforçat amb plom, fang, guix, alambres i altres materials és a la part de dalt un cel inquietant, poblat i gris, però a la part mitja hi ha flors de fertilitat, que inciten a l'optimisme. La fascinació pel plom, fruit de l'observació de la reparació d'una canonada, s'explica per les característiques físiques i simbòliques d'aquest metall, que és munició de bala i a l'hora protegeix de les radiacions; dúctil i feixuc; verinós i sempre trist; maleable i contundent...

Hi ha plom també en les composicions conceptuals dedicades a les dones: les reines de França, una genealogia que condueix a l'extinció, i en els llits buits, impressionants, com tombes, que son un homenatge a les dones de la Revolució Francesa, i les dones de les mitologies de l'antiguitat (Circe, Claudia Quinta, Tusnelda...) amb les seves testes simbòliques dels seus mites. Plom també en els vaixells que fan absurdes batalles navals, en record del futuriste i desbaratat poeta visionari rus Velimir Khlebnikov, que havia profetitzat cada quants cents d'anys hi hauria un gran desastre militar marítim. El Kiefer més recercador es fa patent en el tractament de la creació, seguint les explicacions de la càbala: una creació independent i lliure, que és la que l'ha fet extasiar-se davant les constel·lacions reconegudes des d'un observatori hindú.

Les representacions, la individualitat dels objectes, dels vestits, condueixen a pensar també en Beuys, mestre informal, però aquest entenia l'art com a "veritat" amb la que es podia influir en el comportament dels homes, mentres que Kiefer és relativista i excèptic i s'esforça per allunyar-se de tot absolutisme i tot dogma. Per això, pot ser, torna als camps tristos i melancòlics d'arbres secs arrenglerats, a la solitud dels grisos i els ocres, que tornen a insinuar el que vaig veure en aquella primera exposició de Berlin

Dissabte passat, després d’una breu excursió, el fill petit d’un bon amic – encara tenim amics que tenen fills petits ! – demanava un Laccao, a l'hora del cafè. Immediatament, com si fos un concurs de glosat, el lema de laccao, laccao, bebida de campeones, fou contestat per un, a la salida Frontón Balear, emocionantes partidas, quinielas americans, i un tercer replicava, palo, palo palo tunel...la cosa continuà com a prova que els madurs conservam ressorts de la memòria que se’ns disparen automàticament.

El Laccao és per mi la imatge d’un temps d’aficions escindides: futbol o toros – com ara mar o muntanya – ara caducades a la nostra Illa, però que gràcies a l’Ajuntament de Barcelona poden tornar a revifar a la meva ciutat d’entresetmana.

La meva família paterna era decididament taurina, des de temps immemorial. Si més no d’aquella època que hi havia ofertes especials per  anar a veure  les corrides de Barcelona o de València o que hi havia trens especials per baixar a ciutat a veure els toros de mort. De l’època de la Plaça Vella. D’abans d’en Delmonte, d’en Quinito o d’en Percàs. En canvi, un sector de la família materna era mallorquinista dels temps de l’Alfonso XIII, de quan l’esport era una modernitat

Els diumenges d’estiu m’estafaril·lava observant la botella de Laccao que era al mig de la Plaça de Toros, abans de començar la funció. Poc antes que la Banda de l’Aldeana s’arranqués amb el Pan i Toros, un home s’avançava cap els medios, obria una porteta de la botella, s’hi ficava dedins i la feia caminar amb una normalitat surrealista. Una botella amb cames !. Traspassava el callejon i finalment la botella reposava, fins el diumenge següent, prop del pati de cavalls, amb una misteriosa porteta que m’hauria agradat violar.

Al Lluís Sitjar en canvi, no hi havia botelles caminadores, però el recitatiu, com una oració prèvia al ritus futbolístic, també quedava gravat per sempre en el capet dels infants que hi anaven.

Però no és només el record de la infància. El Laccao,- crec que inventat per Tomas Cano – és un dels productes sublims de la terra. Una espècie a protegir. La seva qualitat no ha estat empatada per cap altre marca amb més potència multinacional. La seva resistència increïble hauria d’esser reconeguda per  les nostres autoritats tan donades als premis, reconeixements i homenatges. Ara, que el Consell i el Govern poblen les nostres rotondes d’escultures espantoses, pot ser en podrien reservar una per posar-hi la botella de Laccao, si és que encara existeix ( i si no existeix que en facin una de nova) Si la hi posen,  més d’un – entre ells jo -  hi donarà la volta sencera, la vuelta al ruedo que el Laccao es mereix