L'arbre de pisos

S’acaba Lima, la chula mentirosa, Lima mazamorrera, el cel gris, que aquesta vegada ha deixat passar el sol.  Todo Benavides, el Òvalo de Miraflores, el zanjon, San Isidro, Barranco, el Puente de los Suspiros i el Puente de Piedra, on em vaig endinsar un diumenge, fa dos anys. Choritos, choclo, cebiches, causas, anticuchos, chupes de camarones y aquella sopa dels pobres menjada a la casa d'una familia saludable. Inca Cola, chicha morada, cuzqueña, pisco sour y coca sour. Panqueques, pensamientos, suspiros de Lima y crema volteada. Cayetano Heredia, Hipólito Unanue y Daniel Carrión, les glòries nacionals del Minsa.

A la sortida del recinte els visitants esperen pacients el seu torn per signar un dels llibres d’escrits de suport a la candidatura de Machu Picchu a la llista de les noves set meravelles  del  món. Els milers de turistes que cada dia fan els recorreguts, és converteixen en segurs i apassionats publicistes del guardó per les runes incas.  I si no ho fan només sortir, tenen altres oportunitats, ja que tot el Perú turístic és un reclam d’adhesions. Es un objectiu nacional.

La impressió que fa Machu Picchu no la fa tant  la ciutat bastida i abandonada abans que els espanyols hi arribassin, de per si prodigiosa i de dimensions equilibrades. Es molt més la seducció del lloc, el seu misteri, el contrast entre la gúbia del Waina Picchu i els fondals del riu Urubumba i l’equilibri singular del conjunt asimètric. Tot això és el que suscita la sensació d’estar realment al centre dels quatre punts cardinals, a un lloc sagrat, on s’alena una atmosfera pròpia, que no aconsegueix trencar ni l’excés d’humanitat, de grups guiats, de vells i de joves que hi deambulen  i tresquen contínuament.

Hi ha pocs llocs del mon que superin la prova de la invasió turística i que sotmesos a la depredació de les riades humanes i al seu consum continuat, s’aguantin i mantenguin la seva bellesa, pocs – i alguns indignes – competidors ha de trobar en aquest ranking postmodern.

Machu Picchu convida a tombar-se sobre l’herba d’una de les marjades, mirar i no fer res més que captar el lloc i paladejar-lo. De segur que la contemplació en silenci, és la pregària laica que em demanava que hi fes un bon amic.

He baixat la Cuesta de San Blas, seguint la música padacera d'una processó que transportava dues petites capelletes. He anat darrera la música repertitiva fins que s'ha perdut a un barri distant del centre de Cuzco.

A la Placeta de San Blas també hi havia uns novís que es feien fotos davat la cascada de la font. Uns altres acabats de casar, sortien de l'Esglèsia dels Jesuites al pas lent i disonant d'una marxa wagneriana.

Es hora de sopar i les infinites botigues de teixits d'alpaca, de quadrets de sants i motius indígenes, de souvenirs o les joierires i farmacies estan obertes i animades. Turistes i més turistes. Gent que demana i em diu papá. Condors passen per tots els cantons.

La nit a Cuzco reten el gris de les pedres perfectes i de les costes empedrades. L'horabaixa he vist tot un catàleg  de pedres tallades. Tots els homenatges al sol i la lluna: les de Qorikancha, base del convet de monges dominiques, antic temple, ara híbrid d'expoli i fanatisme; les murades de Saqsaywaman compostes de grans menhirs treballats que composen una filera que imita el llamp; la fortalesa de Pukapukara; la font de la fertilitat de Tombomachay; els laberints sagrats de Q'engo....

Una sopa calenta de piura i a pujar costetes perdent l'alè.  

Dia 27 de Maig no aniré al meu Col·legi Electoral a dipositar les paperetes amb el  meu vot. No ho faré perquè ho vaig fer ahir, després de dinar, a l’oficina de correus de l’Avinguda de Roma de Barcelona, en dilluns i sense coes.

Tot canvia i evoluciona, però completar el vot per correu és igual de laboriós que fa trenta anys. El votant per correu hauria de ser reconegut per la seva previsió, per l’estalvi de campanya electoral que fa i per l’esforç  i  la paciència que inverteix en exercir el seu deure. Com a mínim, quan vota, a correus mateix li haurien de fer entrega d'un val de descompte del 25 %, que no servís per res, com els vals que em dona Spanair cada cop que el vol surt amb retard, darrerament sempre, per cert.

Per contra l’anar i tornar de correus, permet una contemplació detallada de les paperetes que el dia de les votacions és mala de fer. Hi ha, per exemple, una candidatura que fa del lema “Por un mundo más justo” el seu nom de partit i un desig que deu tenir més adeptes que els vots que poden recollir. Una altre, més curiosa, la CenB, presenta per logotip una cadira buida, com les del pintor Horacio Sapere, però que pareix que s’exclama, com les dels tebeos antics. Aquesta candidatura fa del vot el seu fracàs: demanen el vot en blanc i per tant el pitjor favor que poden rebre és aconseguir adeptes i votants.  Hi ha també, en el paquetet de paperetes, quatre candidatures,  Partido Balear, Partit Illenc de ses Illes Balears, Unió d’es Pobble Baléà (sic) i sa Clau, que intuesc que deuen tenir un programa i unes aspiracions similars. Es una intuïció poc científica, basada en la intuïció de la part femenina que tots tenim, i que en bona lògica  els hauria de convèncer a fer un bloc (o un bloqu) si volen arribar a tenir algun representant algun dia, a quealsevol dels parlaments, consells o ajuntaments.

Ahir vaig passejar les paperetes per la feina, com un trofeu precoç, i vaig mostrar-les a alguns companys de treball, per fer-ne el xafardeig. Més d’un volia comprovar el nom de na Mª de la Pau Janer (INDEPENDIENTE), el llegien i feien algunes capades, comprovant que el que sabien era cert: és candidata del PP, cosa que a Catalunya no s’expliquen de cap de les maneres. Per altres, la curiositat era que el Bloc inclogués a ERC, - “no els perjudica això ?” em demanaven - cosa que a Catalunya tampoc s’expliquen. I d’altres es sorprenien que a les candidatures socialistes fos més gran el PSOE que el PSIB, cosa que a Catalunya no s’entendria. Tots s'impresionen que votem tantes coses, cosa que a Catalunya no sabien.

Els diumenges he adoptat el costum de comprar La Vanguardia a darrera hora, a l’aeroport de Palma, per  llegir-la en el vol de nit de retorn a Barcelona. A l’edició feixuga i encara amb fort olor  de tinta – mamare ensumava el diari per saber si era el del dia i no haver de posar-se les ulleres- hi trob els articles de dos col·laboradors, Fabià Estapé i Joan de Sagarra, que paguen la compra de noticies envellides. Un i l’altre, dues maneres de tornada, una més professoral, l’altre més narcisa, les dues de gran experiència, em delecten el trajecte amb el seu to vitalista i descarat. La seva mirada flemàtica, madura i directe  m’ajuda a superar el trànsit cap a la setmana que comença. Em posen de bon humor en un moment especialment depressiu del cicle setmanal. 

L’exemplar de diumenge passat tenia, a més, un caire rotundament electoral. La portada de les eleccions franceses caducada des de feia dues hores, deixava un petit raconet en el que s’augurava la victòria de Matas a les eleccions Balears. Una sort de notícia,  – vaig pensar – que a l’interior entrava en detalls, perquè, com vaig preveure, acabaria amb la enutjosa pregunta sobre qui guanyarà les eleccions a “Les Illes” que em repetien els catalans i que jo havia estat  incapaç fins el moment de respondre amb frases curtes. Els barcelonins son extremadament crèduls amb el que llegeixen a la premsa o senten als noticiaris. La pregunta no s’ha repetit, com pronosticava  i els meus inútils esforços per explicar-me i donar a entendre com veig les coses de Mallorca, s’han fet  innecessaris. Els diaris em guanyen, s’errin o no. 

Però l’apartat que més em va impactar de La Vanguardia dominical, varen ser dos quadrets paral·lels en els que es contrastaven els dos decàlegs dels candidats a la presidència de França. La seva claredat, la discrepància de les propostes, la divergència en els plantejaments  i la facilitat amb la que es definien dos models d’encarar un programa i la política d’estat, em va commoure i satisfer. Dues versions de  la dreta i l’esquerra, amb poc espai per la demagògia – si per la teatralització com vérem al debat en directe – sense promeses ni focs d’artifici, amb solucions discordants, però clares, per mirar de treure el seu país de la  gran crisi social, de model, d’ubicació i de paper internacional en que es troba.  Una nitidesa directe, sense subterfugis ni tòpics, entenedora, original, que aquí es va perdre a la mateixa velocitat que s’han perdut els votants. 

L’esquerra francesa, una manera d’esquerra, ha mort amb una dignitat i un vigor que fan enveja. Ha perdut amb l’energia de sobres per refer un nou discurs després de la crisi que patirà. El país mirarà de recuperar el temps amb una opció menys dretana del que sembla a primera vista, per un país centralitzat i burocratitzat, al que un toc lliberal tampoc li farà mal. Sarkozy no m’agrada perquè juga amb foc en temes socials, per la seva prepotència i els seus amics i perquè la dreta acaba mostrant el llautó quan es baixa la guàrdia. Però la seva contrincant, l'esperança de molta esquerra i, per a mi, més valenta, atractiva i honesta, no ha acabat de donar el gir propi d’una esquerra de futur. No seran bon temps pels francesos, però, de moment, han anat a votar. 

I a Mallorca ? Ara ningú m’ho demana.