L'arbre de pisos

Patesc una forma minor del mal de Diògenes, molt present en la meva família de temps immemorial. El patiment es deu trametre  de forma autosòmica recessiva, perquè en el meu cas han coincidit el llegat  de la branca paterna, amb l’herència  de  la línia materna  provocant-me una malaltissa inclinació per acumular papers de tota casta i trastets inservibles de tota mena. Entre els darrers alguns  acúmuls inútils – bombilles fuses, capses de botons, taps de suro, plomes i bolígrafs que no escriuen, retalls de receptes de cuina de diaris antics, medalletes, rodets de fil, agulles... – que pot ser amb l’any nou em decidiré a tirar al fems

Un dels plaers dels dies de festa és mirar i remirar papers i paperets, amb el pretext d’organitzar-los d’una vegada. Sempre hi ha un nou descobriment: un detall a una carta, un personatge d’una foto antiga, un fulletó de propaganda, que paguen el desordre i la pèrdua de temps.

Ahir varen comparèixer una vegada més les ingènues i antigues felicitacions infantils. Les mateixes cartes o nadales d’avui, treballs escolars de sempre de cal·ligrafia esforçada i acurada. Proves i més proves fins a la versió final. Llenguatge romàntic i sentit, paraules i significats perduts, com el d’aquestes protestes d'un homònim de fa més de cent anys. Protestar que ara s’ha restringit a les queixes, pot ser perquè avui només hi ha èmfasi en les compareixences negatives, en les reclamacions, i s’escatimen les protestes enteses com a declaració d’afirmació, desig  i compromís.  Ho diuen els diccionaris i ho diu el DKV i ho deia encara Azaña als seus diaris.