L'arbre de pisos

Fer feina davant l’ordinador ens manté en un zapping comunicatiu constant: entren missatges i entren noticies que ens transporten d’una part a l’altre, de manera que l’oblit és també més ràpid, perquè tot és fugaç i substituït ràpidament per un nou estímul. Fa només una estona he guaitat a un diari que informa de la mort de Gregorio López Raimundo, el vell i mític dirigent comunista, cap del PSUC en els anys crítics del darrer franquisme i de la transició. Cap d'una organització que es convertí en un extraordinari fenomen social a Catalunya, per la munió d’afiliats que arribà a tenir, per l’espectre sociològic que abraçava  i per la gran presència i força de mobilització que demostrava als anys setanta. 

Com molts vaig saber de l’existència de Gregorio per la cançó de Raimon, però va ser el 1976, en un clima de quasillibertats que vaig veure en directe aquells “cabells blancs, la bondat a la cara” en una reunió als baixos de l’abandonada Casa de Convalescència de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Sens havia anunciat una sorpresa i aquesta  va ser l’aparició d’un home ja  major amb caçadora i camisa de quadres, que avançava entre aplaudiments dels estudiants psuqueros fets només amb els dos dits índex de les mans, per evitar problemes. Aquest mateix dia López Raimundo es sotmeté a un debat obert i dur amb els estudiants, sens dubte excepcional en els partits comunistes d’aquell temps. 

Fa prop de tres anys vaig tornar reconèixer “els llavis fins dibuixant un somriure” de Gregorio López Raimundo, en un home vell que prenia el sol en una cadira de rodes, empesa pel seu fill,  a la placeta que el carrer de Casanova fa davant la Facultat de Medicina de l’Hospital Clínic. Vaig estar a punt d’acostar-me a saludar-lo – com vaig llegir que molta gent feia, segons Sergi Pàmies – no ho vaig fer per indecisió, però la seva imatge, que tan propera havia estat trenta anys enrera, ha subsistit cada vegada que he passat per aquest indret de Barcelona.

El Bar Vicent’s – amb t i  apòstrof arbitrari que li dona un nom particular – va festejar ahir divendres els seus quaranta anys d’existència, convidant a parroquians, veïnats i amics a beure i menjar. En Joan del Bar Vicent’s va oferir una generosa barra lliure a tothom i no s’aturava de repartir canyes i copes de cava, i distribuir pernil i salat, com si volgués eternitzar els moments de festa i celebració que ell era el primer en delectar.

El Bar Vicent’s és el bar de la barriada de Santa Pagesa, que controla el cap de cantó de Blanquerna i Ticià. Es un cafè de barri, un local petit que els darrers anys ha crescut cap a defora i ha incrementat així el seu paper social amb quatre o cinc taules sempre ocupades. No és només el bar del cafè amb llet o la cervesa apurada a la barra. Ara, amb la peatonització de la via, ha contribuït a canviar la vida d’aquest tros de Palma, i s’ha convertit en punt de trobada i de referència. Un carrer lliure per seure i jugar i una terrasseta – amb la nosa horripilant del mur metal·lic que la separa del cafè - per seure i prendre el sol.

El barri - on hem viscut vint i dos anys - ha canviat. No hi ha ja ni les mateixes botigues ni els mateixos estadans. En aquest panorama de mutació el Vicent’s és el destil·lat de la barreja social, cultural i ètnica que viu al barri, un tutti frutti com la paret de miralls que decora el cafè. Al Vicent’s hi berenen, hi juguen a cartes, hi llegeixen la premsa i hi maten el temps clients de tota casta i condició. Hi podeu trobar botiguers, veïnats joves i  grans, treballadors d’oficina bancària, sindicalistes, aturats, gent de dretes i gent d'esquerres, empleades del súper, immigrants, polítics, dones que van a la compra, escriptors o capellans. Gent normal, gent que composa el puzle urbà de l’eixample de Ciutat i que ahir vespre es mesclaven i es reconeixien.

Això fou la festa - un acte que no es publicarà a la secció VIP dels magazines - un compendi, fora d'hores, del que és a diari el rosari de persones que entren i surten del Vicent's, concentrats i acaramullats: les madones de la botigueta, els de la botiga de texans, les oficinistes de La Caixa, l'al·lot de les vases, la perfumera, les boutiqueres, els de l'asociació,  els quillos, els pijos i els intel·lectualets...respirant fum i fent festa i conxorxa.  

Al Bar Vicent’s va néixer també, fa quatre anys, l’Associació de Veïnats de Santa Pagesa, com si fos lògic triar aquest lloc i que en Joan en fes la foto commemorativa i agermanar així les dues entitats més significades de la barriada.

Llarga vida al Bar Vicent’s i a  l’amo, que ahir ja posava gasolina pel nou trajecte fins  la celebració de les noces d’or.  

El llibre de comodí d’aquests dies, les “Memòries d’ultratomba” de Chateaubriand, em regala una frase que em commou, oportuna per aquests dies de tardor, fresca encara la passejada de dissabte pel cementeri. “Pot ser soc l’únic home en el món que sap que aquestes persones han existit” escriví referint-se a  les fidels amigues de la seva àvia. “Aquest profund oblit que ens segueix, aquest invencible silenci que s’apodera de les nostres tombes, i s’estén més enllà de la nostra casa...” continua en el seu discurs d’ullada melangiosa cap al mon descomparagut. 

Coses d’aquests dies que també afectaven a Vila- Matas  en el seu dietario voluble de diumenge passat – hi ha diumenges que ho paga comprar el País per llegir aquest dietari-. Vila -Matas veu en l’absència de culte als morts una manifestació de la decadència de la cultura de la memòria. Els avantpassats eren part d’un paisatge moral del que ara fugim escapats aprofitant el pont de Tots Sants.

El Cementeri de Palma, Son Tril·lo, és encara un dels indrets més bells de la ciutat, castigat ara per la remor continua de la via de cintura. Pau i contaminació acústica. Renou i bellesa dia i nit.  

La passejada de dissabte, amb el pretext de fer unes fotografies, frescs i olorosos encara els rams d’estranys, és estètica i xafardera. Romanticisme escultòric empeltat de modernisme, una devoció que s’expressa en els àngels serens i en els rostres afligits. Una moda que he vist a tots els cementeris noucentistes que he visitat. Noms i llinatges que es combinen i repeteixen pels segles. Noms de morts coincidents amb noms de vius. Inquietants coincidències.

Hi ha algú que en sap alguna cosa de cadascun d'ells ? Pagaria per un detall, una estella petita de la seva vida.