L'arbre de pisos

Aquesta setmana serà la darrera d’en Pepe a Ca’n Pomar Flores. Ara sempre pareix que era fa més poc de totes les coses, però aviat ha de fer quaranta dos anys que en Pepe va començar a fer feina a la botiga que ara deixa. Record la seva primera aparició, un jove peladet – venia de fer el servei militar al Sahara – entrà acompanyat d’un representant de pintures que el recomanava per fer de dependent. Una breu conversa i negociació, al portal del costat i el mateix dia es posava el babero i començava a despatxar. Jo, un mico d’onze anys – que ja  anava a la botiga a  aprendre moltes dels coses que se – li ensenyava els secrets de tots els calaixos i li identificava els clients que anaven entrant.

En Pepe, que era Jóse, José Martinez i venia d’Ubeda, com tota la familia va adquirir ràpidament una triple especialització: pintures, belles arts i marcs. Només els papers pintats, la quarta pota del negoci, la més antiga, restaven vedats com a exclusiva al  maneig privatiu del clan familiar.

Per les mans d’en Pepe han passat una bona part dels bastidors, de les teles i dels estris que han emprat els artistes de Mallorca aquests més de quaranta darrers anys. Ha rigut i ha fet rebotiga amb pintors de brotxa grossa i pintors de pinzell fi, de cerres o de marta. Ha compartit la vida amb els de la casa, amb monpare, la tia Catalina,  en José Mari,  en Guiem, na Pepa, i  amb tots els que hi ha fet feina tots aquests anys, Don Rafel,  Don Joan Nadal,  en Joan de Sta Eugènia,  en Tolo, en Jaume, en Pep Francisco, na Cati, n’Antònia, en Moya, na Tana, en Joaquín, n'Agustín...i tants d’altres. En Pepe és el darrer d’un estil d’empleats de les botigues familiars, una mena també, de familiars integrats en el destí del negoci, partícips dels èxits i les desgràcies comercials i personals.

En Pepe pot contar secrets i anècdotes de tres generacions de pintors. De tota la història menor, íntima i recent de la pintura a Mallorca. Dels pintors “antics”, els de posat senyor com Ramón Nadal, com Joan Miralles o com na Maria Vich, als més innovadors i personals: Llabrés, Xam, Juli Ramis i passant pels bohemis d’un temps, de qualsevol casta i condició: en Celià, en Pep Bover, en Molina, en Tarrassó o en Quinito Caldentey, pintor, torero i periodista.  Dels pintors de les generacions dels setanta, a les que es sumaven tants estrangers a la cantera local: n’Ulbricht, en Richt Miller, en Mompó, na Barbara Weil, en Bruno Zupan, en Damià Jaume, na Rus, n'Alceu Rivero, en Coronado, Pau Fornés, Roca Fuster, en Martí Company, Pacual de Cabo, en Baldovino...i tants més.  I de la gran eclosió de pintors dels anys vuitanta: na Maria Carbonero, en Sapere, en Toni Socias, en Llambias, en Ramon Canet, en Jaume Pinya, en Joan Segura, els malaguanyats Trujillo i Joan Riutort, en Menendez, en Bernadí Roig, en Barceló, en Joan Bennassar, en Canyelles, en Biel March... tots ben segur que tenen un bon record d’en Pepe.

De tots conserva en Pepe bons records, però perviu sempre la figura de Joan Miró. L’aparició de Don Joan a la botiga generava un rebombori important, com si tot hagués d’estar en estat de revista. Passat el portal, acompanyat d'un dels nets, cercava la cadira per seure, devora el taulell de l’esquerra. Assegut, llapis en ma anava fent les comandes, envoltat per l’eixam neviós de personal. Les anades al taller de Miró a lliurar teles de mides impossibles o muntar els grans bastidors d'una exposició urgent, eren una expedició programada que imposava respecte i una loteria entre tots els de la casa per ser designats per la missió mironiana, que acbava amb una bona propina. Joan Miró, juntament amb Xim Torrents, i la gent de la seva escola, Antònia Dols, Salud Company...els artistes pels que més feina va fer en aquells anys.

Quaranta dos anys !. Tota la vida, més d’una quarta part de la vida d’una botiga vella i antiga de Palma. Un personatge popular en una Palma que te pocs personatges compartits. Una persona per la que demanen algunes clientes com Mercedes Laguens o Glòria Mas, només entrar, per fer la rialla. Un bon empleat i un bon amic, quasi un parent, que ara canviarà de vida

Passades les eleccions un pensa si no toca per fi que sigui el moment de la política. El guio comicial – de comicis – s’oposa al sacrilegi de pensar en política de volada i el terme mateix  es reserva com a  paraula fatídica i privada que legitima tot el que no és política. Decisions polítiques esdevenen tot allò  no  justificable racionalment o de manifesta pobresa d’argumentacions morals que ho suportin

No hi ha política als debats – n’hi ha als americans o és el biaix de la distància ?- i poca se’n troba als programes, tot i que el paper ho suporta tot. La por ho justifica tot quan només compten les oracions curtes – cal guanyar titulars -  i els acudits, la frase fàcil contra el contrincant son les recomanacions per guanyar la cursa. Però si no hi ha política quan tampoc hi ha eleccions, pot ser és que realment no hi ha política. 

No hi ha política ambiciosa, no hi ha reformistes pot ser perquè el curtplacisme no permet la tercera de les virtuts que Max Weber reclamava als bons polítics, el sentit de la distància, juntament amb la passió i el sentit de la responsabilitat, però per damunt de tot la distància que garanteix que la política es fa amb el cap, lluny d’excitacions estèrils. 

Pot ser tampoc hi ha ideologia per farcir,  per impulsar o per servir de sol on pugui florir un discurs polític ambiciós. Dues semblen ser  les formes de pensar imperants: el romanticisme que corpren tanta gent encara – ho sentia a dir  fa poc el crític d’òpera Roger Alier – i que en dosi adient podria garantir la passió; i el corporativisme de tota mena, pot ser l’únic impuls capaç avui de moure renou. 

I així, sense ambició ni projecte, amb interessos de grup per damunt de tot, la política tota esdevé conservadora i generadora de més burocràcia. De cada vegada més administració i de cada vegada menys estat. 

Cal tornar, com faig en dies de no feina, a Hannah Arendt i reivindicar de nou la política com a part essencial de la vida humana, des de l’acció i des de la llibertat. La dignificació de la política, des d’una posició ètica, dignifica per a Arendt la pròpia vida humana

Oscar Wilde donà importància als que nomien Ernest, però jo tal dia com ahir redescobresc els avantatges de tenir un nom modal. La gent fa, dia denou de Març, un esforç de memòria per convocar als joseps i peps que coneix. Un dia, ara no festiu, que emet festivament un enfilall de molts d’anys i desitjos de felicitat que arriben per sms, per email o en viu i directe als Peps i Pepas. Una sort que no tenen els que arrosseguen un patronímic de sant desconegut ni aquells que ningú no sap ja si tenen un nom de sant per nom: deu existir Sant Oscar o és  només la denominació d’un premi cinèfil ?

A la reflexió del dia del sant – menys transcendent que la del dia que un fa els anys – sempre repens si deu ser certa la llegenda ciutadana sobre l’origen dels Pepes i els Peps. Els urbans imputen el nom a la inscripció d’inicials que acompanya el peu de les imatges i estampes de Sant Josep: JCPP o simplement PP, es a dir pater putativus de Jesucrist. Pare putatiu, un atribut malsonant, com ho son les pròpies sigles quan no s’atribueixen a un Josep, que converteix el meu sant en un antecessor dels moderns pares adoptius. Si l’origen del nom no és vera, és millor trobat que altres jocs etimològics de paraules i de formes hipocorístiques, més científiques, però menys entretingudes. Millor pensar que és com un misteri no resolt amb solucions al gust de tothom, fins i tot, dels que volen convertir el Pepe en un catalanisme derivat de Pep. Un exercici de variants que em recorda el malnom de les peperrines de Son Rapinya, la dita poc freqüent d’estar com en Pepis d’alt la forca i la delícia que em provoca quan els del llevant balear em diuen Bep.

Els Peps hem minvat en nombre però encara som molts. N’hi ha prou en consultar l’ INE , que és una meravella d’informació onomàstica. Som encara els tercers de l’escalafó masculí a Balears. Feim pòdium perquè som 33 de cada mil homes, sense comptar els noms composts. Però com tots els noms normals, com totes les coses normals, som en perill d’extinció. Coneixeu cap Pepet d’uè ?. Les mateixes taules ho indiquen a les clares. Els nins ara nomen Alejandro, Marc, Daniel, David, Adrian, noms bíblics i mitològics bensonants, però dels que ningú sap quin és el dia del seu sant.