L'arbre de pisos

Passades les eleccions un pensa si no toca per fi que sigui el moment de la política. El guio comicial – de comicis – s’oposa al sacrilegi de pensar en política de volada i el terme mateix  es reserva com a  paraula fatídica i privada que legitima tot el que no és política. Decisions polítiques esdevenen tot allò  no  justificable racionalment o de manifesta pobresa d’argumentacions morals que ho suportin

No hi ha política als debats – n’hi ha als americans o és el biaix de la distància ?- i poca se’n troba als programes, tot i que el paper ho suporta tot. La por ho justifica tot quan només compten les oracions curtes – cal guanyar titulars -  i els acudits, la frase fàcil contra el contrincant son les recomanacions per guanyar la cursa. Però si no hi ha política quan tampoc hi ha eleccions, pot ser és que realment no hi ha política. 

No hi ha política ambiciosa, no hi ha reformistes pot ser perquè el curtplacisme no permet la tercera de les virtuts que Max Weber reclamava als bons polítics, el sentit de la distància, juntament amb la passió i el sentit de la responsabilitat, però per damunt de tot la distància que garanteix que la política es fa amb el cap, lluny d’excitacions estèrils. 

Pot ser tampoc hi ha ideologia per farcir,  per impulsar o per servir de sol on pugui florir un discurs polític ambiciós. Dues semblen ser  les formes de pensar imperants: el romanticisme que corpren tanta gent encara – ho sentia a dir  fa poc el crític d’òpera Roger Alier – i que en dosi adient podria garantir la passió; i el corporativisme de tota mena, pot ser l’únic impuls capaç avui de moure renou. 

I així, sense ambició ni projecte, amb interessos de grup per damunt de tot, la política tota esdevé conservadora i generadora de més burocràcia. De cada vegada més administració i de cada vegada menys estat. 

Cal tornar, com faig en dies de no feina, a Hannah Arendt i reivindicar de nou la política com a part essencial de la vida humana, des de l’acció i des de la llibertat. La dignificació de la política, des d’una posició ètica, dignifica per a Arendt la pròpia vida humana