L'arbre de pisos

Dilluns aniré a Sant Hilari Sacalm. Fa trenta sis anys exactes que no he estat a Sant Hilari.

Quan he de retornar a un lloc, i fins i tot quan he d’anar on no he estat mai, faig un esforç de memòria o d’imaginació, per retenir la imatge prèvia que en tenc i m’afany  per desmesclar-la de la impressió que em provoca la visita actual

A finals dels anys cinquanta, l’uròleg va aconsellar a mon pare que anàs anualment a prendre les aigües de la Font Picant a Sant Hilari, per controlar el mal de pedres al ronyó que patia. Cada estiu, el mes de Setembre, al llarg d’una quinzena d’anys, mon pare passava dues plàcides setmanes a Sant Hilari,  l’objectiu principal de les quals era fer dos viatges cada dia, dematí i horabaixa, al redol humit del balneari on brollava l’aigua medicinal, de la que n'havia de consumir, per prescripció del metge,  un parell de tassons per sessió

Les absències estivals de mon pare, eren un interval fascinant, a  l’espera del seu regrés, quan de la seva maleta sorgia l’exòtic fuet, els “Jaumets”, alguna modernitat de Barcelona i qualque regal per noltros. Els darrers dies d’aquells estius que acabaven a primers d’Octubre,  vigilàvem l’arribada del carter que entrava  a la casa de Son Rapinya, travessava el jardí i tocava a les persianes. Ma mare sortia, i  ell, – amb un defecte de dicció que noltros escarníem  –  pronunciava el seu nom i li  lliurava dues o tres cartes que s’havien acumulat a correus. El logotip de l’Hotel Suizo o la postal en blanc i negre del poble, que ja havíem distingit, confirmava la seva procedència, sense necessitat de llegir  el sobre.

Per dues vegades vaig ser l’acompanyant del meu pare en el seu descans terapèutic, en estades que tenien quelcom d’iniciàtic, de descobriment: un altre indret, Catalunya, una curiosa barreja social, la gent del poble i els rics estiuejants,  amigues i amics efímers, gent d’un estiu d’adolescent.

Em seduïa que Sant Hilari fos “La villa de las cien fuentes” i em feia el propòsit d’arribar a beure aigua de totes elles.

Ara, concentrat, ulls clucs, intentaré recuperar els aromes dels carrers, el sabor de la magnífica verdura bullida i l'olor del perfum d'aquella senyora, dona d'un fabricant de televisors que s'allotjava al mateix hotel que noltros