L'arbre de pisos

A Tegucigalpa els dos darrers dies  ha fet un vent huracanat que em feia témer si avui sortiria l’avió.

L’aeroport de Toncontin obliga a uns aterratges de film d’aquells de passar pena. No apte per popons de l’aviació. Per arribar a la pista l’avió ho fa entrant a una mena de canó entre muntanyes, prenent una posició totalment escorat sobre una de les ales. Si un és lluny de la finestreta, no sap que passa i  la  penada que pateix és grossa. Si un pot guaitar i li toca el costat de l’esquerra, veu aquella ala molt més baixa que passa ran de les voreres del canó i que és a punt de tocar les teulades de les cases. En aquest cas el perill, contemplat directament pareix menor

 A Tegucigalpa han posat els arbres de Nadal i els llumets a alguns carrers cèntrics. El verd dels "cerros" després de l'època de pluges, la fa un poc més agradable. Ara diuen que comença l'estiu, és a dir no pluja, però els dies son més freds.

Finalment hem sortit i hem iniciat el ritual de l'aeroportuaria comèdia: quatre registres, de moment, fins a Miami