L'arbre de pisos

Ahir va acabar la reunió de l’Organització Panamericana de Salut a la que he assistit i avui m’ha tocat fer temps abans de partir a Honduras. Panamà es justifica pel Canal i la seva història és, únicament, la història del Canal. La història de la sang dels fracassos dels francesos, als que honoren a un dels punts més cèntrics de la ciutat, la història de les dictadures militars– nuestro hijo de puta – i  la de la darrera invasió americana, increïblement recent i cruenta a  l’estil de la casa Bush. Tot pel canal que ara atreu doblers colombians per rentar - como no - construint gratacels.

Els dissabtes és el dia que es pot fer un circuit que s’endinsa en el canal en versió reduïda – cinc hores – o en versió completa de vuit hores.

El Canal iguala grans i petits: tots fan estricte coa per entrar i tots han d’haver pagat amb 48 hores d’antelació les taxes que de mitjana, pels grans vaixells de càrrega, son de cent mil dòlars per passar de banda a banda. Tots paguen i tots esperen torn, des del veler, que teníem devora i que devia fer sis o set metres d’eslora fins els enormes “Panamax” que s’ajusten als límits permesos de 32,3 metres de mànega i 294 de llargària. Inclús  els submarins no tenen més remei que surar i posar-se a la fila.

El circuit turístic no és postís, tot i les concessions a la galeria d’americans jubilats, que aconsegueixen un “certificat oficial” d’haver creuat el canal amb foto i tot. L’entrada al canal la marca el pas per davall del Puente de las Americas, un pont colossal, alt i modern, dels anys seixanta, que uneix els dos costats de l’istme. Hi ha trull de pràctics i remolcadors amunt i avall i els barcos es superen uns als altres per assegurar l’ordre que els correspon. Passat el pont, el pas s’estreny i es produeix una calma expectant. Els vaixells alenteixen la marxa, no hi ha corredisses i els pilots oficials, que han pujat als vaixells fent segurs equilibris, prenen el comandament.

Ara els pràctics es mouen amb precissió i agilitat, com sabent-se els protagonistes i responsables principals. L'enorme nau carregada de vehicles, que ens precedeix, sembla ara fer de guia, indicant-nos quin serà el nostre camí a distància. En posar proa cap el canal comença a córrer l’aire. L’espera, però, es fa llarga i avorrida. La silueta del vaixell que va davant i que ja és darrera les comportes de la primera resclosa de Miraflores, va pujant poc a poc. Pelicans i altres aus de bec llarg fan una festa de peixos estormiats per la mescla d’aigües dolça i salada.

Darrera noltros es tanca la comporta i la primera cambra de parets altes, sobrada d’amplària i amb llit d’aigua bruta fa, una impressió claustrofòbica per uns moments, fins que el receptacle comença a omplir-se d’aigua i iniciam la remuntada ràpidament. L’operació es repeteix a la segona resclosa amb menys emoció i, un poc més amunt a la resclosa de Pedro Miguel  ja és una rutina que acabarà al Lago Gatun.

Vegetació tropical als dos costats amb voreres fangoses per la marea baixa. Més enllà, al Pas Culebra, on es talla la cordillera, i on les obres varen ser més dures i complicades,  es barregen les feines permanents de dragat amb les d’ampliació, aprovada fa pocs dies en referendum, que han de possibilitar el pas dels post- Panamax. El Puente del Centenario estrenat fa poc és la darrera incorporació al conjunt d’obra humana que encara no ha acabat.

A Gamboa deixam els més convençuts que faran un tram més per veure l'Atlantic de bon de veres.