L'arbre de pisos

Avui m’ha arribat la contestació als correus enviats ahir a alguns amics xilens. Un diu així 

Estimado Josep:

Una gran alegría me has dado hoy al leer tus hermosas palabras.Me preocupa que ha hecho el infierno para merecer tanto mal con esta nueva visita del Dictador, quien ha llegado allì para quedarse por los siglos de los siglos.  Un gran abrazo y mis sentimientos de amistad hacia tí y los demás colegas de CHC, a quienes recuerdo siempre con mucho agrado.Ojalà que pase en Chile lo que sucedió después de la muerte de Franco en tu país.

Abrazos

Héctor 

Agost de 1998. Un diumenge tapat i fred, arribava a Santiago per primera vegada a les vuit  del matí. Vaig demanar al taxista que em dugués al Palacio de la Moneda. La ciutat era deserta encara. L’edifici de govern, decepcionant  per les seves dimensions, que un imagina més colossals,  impressionava aquell diumenge per la seva grisor, les seves reixes, les portes tancades, que s'obrien per deixar pas a algún vehicle militar i per l’actitud poc sociable dels carrabiners que hi feien guàrdia. Mirant al cel tapat vaig imaginar els avions que l’havien bombardejat quinze anys abans. Santiago ensangrentada. Poc a poc la ciutat e desxondia.

Xile era, malgrat el govern de la Concertación de Frei, un país vigilat, una societat fraccionada, encara esparverada per l’ombra del que els diaris anomenaven com el General ( r) o el Senador Vitalicio. A la plaça principal de Calama, sota els pebreboners, un monolit amb la llista d’assassinats per la Caravana de la Muerte, passava quasi desapercebuda, però passar per davant l’antic quarter, on eren torturats abans de morir, una zona desèrtica, fosca i sempre ventosa de la capital del desert d’Atacama, feia feredat. 

El segón viatge a Xile, l’Octubre del mateix any, coincidia, quasi dia per dia, amb la retenció de Pinochet a Londres. Sorprenentment, la gent s’amollava a discutir de política i l’escissió entre momios i demòcrates era més evident. L’envestida antiespanyola dels primers, ens feia sentir poc segurs i el govern proclamava el subterfugi de la dignitat nacional, per evitar que el dictador fos extradit a Espanya. Uns confiaven en Garzón; altres en Blair i Aznar 

El darrer vespre abans de tornar, a Pio Nono, prop del Bar Venecia, la música de Victor Jara, que sortia d’un baret ens va emocionar i hi varem entrar a prendre el darrer pisco sour. Començava la tardor pel general ( r) i calia celebrar-ho a Xile, el país amb més futur democràtic d’America Llatina, que ara espera que “pase en Chile lo que sucedió después de la muerte de Franco en tu país”.