L'arbre de pisos

Es quincena!, pareix un crit de guerra, però és el que explica que cada dos divendres resulti impossible avançar per Insurgentes, pel Paseo de la Reforma, per l’Avinguda de Chapultepec o per qualsevol via principal del DF, ja de per si saturades els altres dies. El tràfic de cotxes  no avança i de res serveix la megafonia de la policia que repeteix la consigna de “orillense a la orilla”. Els venedors ambulants entretenen els conductors, mentre el divendres s’acaba.

A mi poc m’importa, “se me acabó el veinte”, he acabat les feines i així aprofit per mirar els edificis, descobrir monuments i observar la gent . Els taxistes mexicans son lacònics, muts alguns, i això facilita el trànsit tranquil d’una part a l’altre de la ciutat sense necessitat d’haver de saber l’alineació del Barça, com passa  a la majoria de països llatins o sense haver d'escoltar un discurs polític com passa a Espanya.

L’explicació d'aquesta sobreinvasió, és que els mexicans cobren cada quinze dies i quan es quincena és el moment d’omplir el depòsit del carro o la camioneta, d’assaltar comerços i grans magatzems i de sortir a dinar als restaurants, encara que siguin les sis de l'horabaixa. Aquí no hi ha horaris.

La Ciudad de Mèxico engana. Un monstre des de l’aire, una conurbació de més de vint milions d’ànimes i un entramat complicat, amb viaductes i avingudes. Però no és inhòspita com podria semblar. Els carrers secundaris son tranquils, deixats, les cases son baixes, les voravies bonyarrudes i la majoria conserven una vegetació d’arbres i arbusts generosos que els dona ombra i pau. Arquitectònicament els restes del porfiriato i els edificis i casetes decó li donen un sabor decadent i romàntic, que no vol dir mort ni trist. La gent ho omple tot i li dona vida a totes hores.

La Condesa, una colònia cèntrica d'edificis vells, permanentment reconvertits,  n'és dels millors exemples, d’aquesta ciutat increïblement apacible i diversa, amb carrers que tenen  passejos centrals, arbres, petits parcs botànics,  llibreries i restaurats, olor de menjars coents, d'enchiladas, i un aroma de ciutat provinciana que va ser quelcom més, molt més que això. Está padre com diuen per aquesta part del mon