L'arbre de pisos

No he volgut deixar Mèxic aquesta vegada, sense tastar els nopales. El nopal és una fulla de figuera de moro tendre que a Mèxic es cuina i es menja de moltes maneres. Hi ha qui ha provat de cuinar-ho a Mallorca i pareix que ha estat un èxit: http://lorucdeformentor.blogspot.com/2005_07_01_lorucdeformentor_archive.html . Quina llàstima que els nostres avantpassats no ho coneguessin per poder mitigar els anys de sa fam i haver de partir cap a Mèxic o altres països a menjar nopales!.

Per espassar-me el cansament de la vista a les piràmides de Teotihuacan, i com a regal solitari de darrer dia a Mèxic, he cercat un bon restaurant – consell dels amics Carmen i Julio - i he menjat nopales de primer, una ensalada de nopal tallat petitó amb formatge tendre per damunt i nopal de segon, una carn “sobre un lecho de nopal”, es a dir una fulla sencera de figuera de moro cuita, i el bistec damunt. No he resistit la temptació de fer-ne una foto amb el mòbil. 

El dinar d’ahir, en canvi, va ser en excel·lent companyia al Restaurant Pujol (res a veure amb cuina catalana o mallorquina). Vaig compartir taula i conversa amb Isabel Turrent, l’autora de “La Aguja de Luz”, el llibre que vaig llegir per Nadal i que havia comentat en un post anterior. Isabel Turrent em va recollir a la porta del Museo de Antropologia: ràpidament ens varem  reconèixer i varem iniciar una conversa de quasi tres hores.

Turrent és una dona intel·ligent, reconeguda a Mèxic, per la seva activitat com a professora experta en política internacional i com a col·laboradora del diari Reforma i la revista Letras Libres, activitats en les que coincideix amb Enrique Krauze, el seu marit. Turrent és valenta i no fuig de la polèmica com a demostrat, criticant les recents actituds de AMLO. Fins hi tot el perredista amb qui vaig sopar el dia anterior li tenia un respecte notable.

Isabel Turrent s’ha passat  mitja vida perseguint el rastre de la seva àvia Isabel Picó Miró, i intentant recuperar la mèmòria de la Mallorca que havien deixat els seus pares. Isabel Picó va néixer a Buenos Aires, va passar per Xile  i va morir poc abans del naixement d’Isabel Turrent, la seva neta.

Aquesta obsessió,  que ha acabat en novel·la, la va dur per dues vegades a Mallorca, devers l'any 1999, amb un escorcoll quasi totalment infructuós, per aclarir alguna cosa dels xuetes i dels seus
avantpassats. Turrent es passava els dies a l'hotel de Palma, telefonant a tots els Picós i Mirós que trobava al llistí telefònic, i sempre, educadament, amb evasives, li deien que no en sabien res de res ni d'una cosa ni de l'altre. Entrava a les Joieries, als comerços del Call Menor  i demanava a cambrers i altres persones, però ningú li aclaria les seves incògnites. Només, com a botí, alguna cita discreta, amb una persona coneguda,  que va ser molt amable amb ella i que ara s’ha guanyat un llibre amb dedicatòria. L'única solució va ser devorar tot el que trobava, de l'extensa bibliografia sobre els descendents dels jueus conversos, fos en català, en castellà o en anglès i aprofitar les orientacions d'un rabí mallorquí que viu a Israel. El resultat és, de moment, una bona novel·la hsitòrica i un grapat d'amics que l'esperaran quan torni a Mallorca, i l'ajudaran a retrobar els rastre d'aquesta àvia misteriosa

(Ciudad de México 14 de Gener)