L'arbre de pisos

Fa poc ha tancat el Cafè Moka, el Moka Verd del carrer de Sant Miquel, perquè un altre Bar Moka, el de la Porta de Sant Antoni fa anys que va tancar i poca gent en deu tenir memòria. Els meus records del Moka van de la primera contemplació embadalida d’una greixonera flamejant per la combustió del rom, al darrer cafè que hi vaig fer a la barra, just fa dos mesos, fent temps per anar al notari. Enmig, molts de cafès, molts de gelats i molts de berenars. Lloc de cites i de trobades d’amics de joventut, que contrastàvem amb les atencions i l’ estil de cambrers amb segell propi. Com no recordar l’humor i el posat, estil Clark Gable, d’en  Sebastià Bagur amb qui sempre hi havia una dosi amagada de complicitat ?

De l’accelerat canvi de pell de Palma els cafès n’han rebut una bona batzegada, però no crec que, ni de bon tros, n’hagin estat els afectats principals de les mutacions d’estil de vida, de la pressió immobiliària i de la voracitat de les grans superfícies, supermercats i cadenes comercials. Sens dubte el primer lloc de l’escalafó és per les botigues de vendre, els colmados, les tendes de queviures, que han ressorgit en alguns indrets amb fórmules d’horari continuat, ofertes de basar, o com a selectes comerços de productes estranys i de qualitat. Darrera hi ha una filera de tancaments encapçalada per les lleteries i les carboneries– en deu quedar alguna ? – i seguida per merceries, ferreteries, sastreries, drogueries, llibreries... de les que sobreviuen les que suporten testimonialment la tradició familiar.

Però la llista de bars i cafeteries que record és voluminosa i diversa i te el valor confegit, quasi físic, d’associar-se a olors, sabors, renous i personatges. Cafès als que no se si vaig entrar mai o en tenc un record imaginat, com el Riskal, i records ben vius i llunyans com el de les pintures humorístiques de Ca’s Xato. El primer gust amarg d’un culet de cervesa al Cafè Suís del carrer de Sant Miquel; les ensaladilles russes i el peixet del Celler Catalan del carrer de l’Unió, prop de ca'n Codina; els variats de Ca’s Sogre, al carrer de la Pelleteria i els primers xoriguers a la bodega del mateix carrer. Els aperitius del Bar Liceu i les transformacions del Bar Rosales, que ha estat Gabi, San Miguel, Txozna i ara no se que li diuen. El respecte que imposaven el Formentor o l’estantís Miami; l’ambient acollidor i mantegós de les granges, la Granja Reus, La Granja Oliver, La Granja Royal. El tumult dels dissabtes al Cafè Mahonès i altres cafès de la Plaça Major i el rebombori de passatgers a Ca’n Meca o a la Cafeteria Rio. Els primers bars amb música a la zona de les drassanes i tot el que un temps va ser Gomila, tant que no cap a un post.