L'arbre de pisos

Avui a primera hora del matí, estant al Vall d’Aran,  m’han telefonat per donar-me la noticia de la mort d’Antoni Obrador. Una mort avisada feia estona, però que ell s’entestava en allunyar amb la seva feina, mantenint moltes de les seves activitats, escrivint, i sense aturar-se de projectar el futur.

En Toni Obrador ha estat un cas singular de ciutadà compromès amb la seva terra, amb la cultura catalana, amb la seva professió i sobretot, amb el seu hospital. Compromís, aquest darrer, que el va dur a acceptar la Direcció Assistencial i la Gerència de Son Dureta, en temps de Bartomeu Cabrer – amb qui estava unit estretament -  i a lluitar infructuosament perquè l’hospital es reformés. Un hospital renovat que no ha pogut veure.

Va ser precisament en el seu pas per la gestió i en els anys posteriors quan vàrem tenir un tracte més intens i còmplice, i en els que vaig aprendre a  interpretar la seva fina ironia felanitxera, a admirar la seva capacitat de feina i a respectar la seva fe i valentia per defensar els canvis  que calia operar en la sanitat mallorquina. Aquesta actitud de militant tranquil, que mai abandonava la primera fila, donant la cara, sempre va exasperar als immobilistes i ultraconservadors, enemics seus,  que el temien i el detractaven.

Aquests anys a Barcelona, he pogut tornar a constatar que en Toni Obrador era un dels pocs metges mallorquins familiars a Catalunya. Un fix a la travessa. Un referent per a molts del sector, que en pensar en qui es podia fer o organitzar alguna cosa a Mallorca, sempre anaven a parar al mateix nom. Un nom del que més d’una vegada he pogut contestar amb confiança i orgull, quan ha sorgit, " si, és molt amic meu".

Antoni Obrador, amb majúscules. Un home que sabia qui eren els seus