L'arbre de pisos

Torn a Palma, però no a temps per anar a fer la projectada visita a Rafel Pomar, impossible els darrers caps de setmana. He pogut, això sí, assistir al seu funeral, avui vespre a Sant Jaume.

Les notes del Primer Concert per a piano de Txaikowsky, insòlites en una missa de difunt, i les paraules de Tomeu Català, amic i confident, han convertit l’acte en una trobada singular de familiars i els pocs companys i coneguts que s’han trobat al temple.

Tomeu Català ha recordat que en Rafel, despotricador contra l’Esglèsia i contra la religió, anava els diumenges a la seva missa, a Puigpunyent, i quedava al fons, just devora el portal per escoltar el sermó i  ben probablement per sentir el que havia ansiat percebre llegint la Biblia. El llibre de Job, era el seu preferit.

Controvertit, bohemi llunàtic, foll, en Rafel havia volgut viure una joventut continua sense formalismes. Recorregué el món i recalà al desert, a Algèria, que estimava i travessva amb intensitat i on cercava i recercava espai per la seva dèria, la pintura, i per la seva felicitat.  Vogué ser jueu i troba el seu mon en terra de musulmans. La generositat de Rafel Pomar Nadal era fora de tot dubte. Per això no tenia res.  La força expressionista de la seva pintura, els vermells, els blaus, les formes voluptuoses, els paisatges crepusculars i els retrats intensos, definien una personalitat artística singular. Pocs pintors al funeral per acomiadar  un artista que no era ni dels clàssics ni dels moderns ni dels contemporanis.

Torn a Palma i entre les llàgrimes de n'Ignàcia, del meu veinat i de la cuidadora d'en Rafel, se m'apareix la seva figura d'apostol, els seus ulls vius, els seus cabells enlaire, anant d'una part a l'altre amb la furgoneta carregada de bastidors, de pinzells i de tubs de pintura