L'arbre de pisos

He iniciat un descans d’estiu esquifit en llargària, però adaptat a les possibilitats i les conveniències. No lluny d'aquí. Companyia familiar i vistes a un mar cobalt fosc, ahir pla i il·limitat, oposat a tots els tons del verd i fins i tot a la suavitat del cel. Fresca a ombra i sol al sol. Un cobert més que suficient per fartar l’esperit, distreure el cap i passar gust prop de casa. Res de  carregar les piles; la corrent alterna, més o menys intensa,  no està per cursilades.

Avui els trons, la pluja i els grisos, mantenen  la grandària de la costa i recorden estius d’un temps.

Cerc cobertura i no en trob. Hem passat de cercar ombra a l’estiu a cercar connexió. Però avui tot son ombres i  voldríem raser per les plogudes i un poc de calentoreta. Un mes d’Agost que els profetes del canvi de temps auguraven pitjor que el de 2003, l’any que havíem d’anar al cinema cada nit. Cap punt de comparació el 2007 amb el 2003. 

Torns d’obsessos a l’ordinador. Accedir a la xarxa per contestar alguns correus i reconectar amb amics maltractats i abandonats els darrers mesos és també una bona manera de descans, una forma d’eixugar la mala consciència i procurar pau d’esperit. LS m’envia unes fotos de la seva ciutat estimada, d’Ica maltractada pel terratrèmol, desolada i amb els edificis més assenyalats deformes o derruïts. Les seves poques paraules son de desesperació. 

Més tard toca, per força, escoltar el temps amb un llibre a les mans: Kapuscinsky, Arendt i Sergi Pàmies, per consumir les poques hores de tranquil·litat. L'acabament d'aquestes vacances mig aigua mig sol, és una visita a Ca n'Alluny i els seus racons que serviren a Robert Graves per dir adeu a tot això.